En general, els nens fan els seus primers passos cap a l’any de vida, pronuncien les primeres paraules al voltant dels 18 mesos i comencen a explorar el món amb més autonomia a partir dels 3 anys. Més endavant, inicien l’etapa escolar, continuen amb l’educació secundària i, posteriorment, accedeixen a la universitat, a un cicle formatiu o, en alguns casos, s’incorporen al món laboral tan bon punt assoleixen l’edat mínima legal per treballar.
Als 30 anys, sovint es dona per fet que una persona ja hauria d’haver assolit una vida estable, haver trobat l’amor de la seva vida i estar plantejant-se la compra del seu primer habitatge, si és que no ho ha fet ja.
La creença d'anar tard en la vida es coneix com el “rellotge social”
Encara que la successió d’etapes durant les primeres dècades de la vida és essencial per al desenvolupament personal i emocional, aquest mateix patró pot esdevenir una font de pressió, estrès i ansietat quan sentim que avancem a un ritme diferent del dels altres.
Estàs exactament al mateix punt que la gran majoria de persones al món que tenen la sensació d’anar amb retard
La sensació d'anar “tard” en la vida no és un fenomen aïllat. La coach nord-americana Mel Robbins subratlla que aquesta percepció és molt més comuna del que es creu. “No vas endarrerit. No arribes tard. Estàs exactament al mateix punt que la gran majoria de persones al món que tenen la sensació d’anar amb retard en la vida”, assegura.
Aquesta creença, segons explica Robbins, té un nom: el “rellotge social”. Es tracta d’un terme tècnic, basat en investigacions, que descriu la impressió que existeix una llista invisible de fites vitals que caldria assolir en terminis determinats per considerar que es té èxit a la vida.
Cada persona té el seu propi camí en la vida
El concepte va ser desenvolupat als anys seixanta per la psicòloga Bernice Neugarten, que va descobrir que totes les societats tendeixen a establir expectatives sobre les edats ideals per assolir determinats fites: graduar-se, casar-se, tenir fills, passar una crisi de la mitjana edat o jubilar-se.
La pressió de ser “a temps” a la vida no és una veritat absoluta, sinó un condicionament social
“I d’on surten aquestes edats? Per què creiem que hem de fer certes coses en certs moments?”, planteja Robbins. Segons la coach, aquestes normes provenen d’un context social molt diferent de l’actual, establert fa dècades o fins i tot un segle, quan les condicions de vida, inclosa l’esperança de vida, eren molt diferents. Per tant, intentar seguir-les no té gaire sentit.
Avui dia, moltes persones continuen turmentant-se amb la idea que haurien de tenir la seva vida resolta als 30 o 40 anys, o pensant que és massa tard per reinventar-se després de cometre errors. Tot i això, per a Robbins, res no està més allunyat de la realitat. “La pressió de ser-hi ‘a temps’ en la vida no és una veritat absoluta, és un condicionament social. I pot acabar avui”, afirma.
Lee también
Davant aquest patró, la conclusió de la coach és clara: hem de qüestionar les llistes imposades i acceptar que cada trajectòria vital és única i vàlida, independentment del moment en què s'assoleixin els objectius.
