El rellotge de Pedro Sánchez

En política, el temps és un actor protagonista. Saber ges­tionar els temps equival a tenir poder, i el president Pedro Sánchez ha fet de la gestió del temps la seva major virtut estratègica i això li ha permès dominar el tauler polític mentre la resta van a remolc­.

En l’equador de la legislatura, Sánchez ha evitat fins ara totes les envestides que podrien haver dinamitat el seu Govern. No ha presentat ni un sol projecte de pressupostos generals de l’Estat, cosa que, lluny de ser una debilitat, ha estat una forma intel·ligent d’evitar negociacions agòniques que hau­rien tingut un alt cost polític i una derrota parlamentària quasi segura. Governar amb pressupostos prorrogats és un senyal de debilitat, però és una bona sortida per a Sánchez i, amb això, ell en té prou.

I res no fa pensar que tingui massa opcions d’aprovar els del 2026 perquè ningú li donarà aquest baló d’oxigen. Els 176 vots necessaris per sumar majoria absoluta segueixen depenent del precari equilibri que formen els diputats del PSOE, de Sumar, d’ERC, de Junts, de Bildu, del PNB, del BNG… i de Podem, que no desaprofitarà l’oportunitat de rebolcar els socialistes per demostrar que ells són la veritable esquerra.

Sánchez porta gairebé dos anys de legislatura quasi sense ni una esgarrapada. Quin ha estat el cost polític d’aquesta resistència tàctica? El Partit Popular, amb Alberto Núñez Feijóo, no ha aconseguit erosionar la figura de Sánchez de manera significativa i Vox, per la seva banda, segueix sent una llosa per a les aspiracions del PP d’ocupar un espai central i dialogant. Tot i el relat repetit des dels mitjans afins a la dreta i la ultradreta, que presenten el president Sánchez com un titella en mans de Puigdemont, aquesta ficció no ha calat del tot en una ciutadania cada dia més desconnectada del soroll polític. La realitat és que l’oposició continua sense aconseguir transformar la fragilitat ­parlamentària de l’Executiu en un desgast real.

Mentrestant, Sánchez ha governat a força de decrets llei, una eina legítima però que evidencia la dificultat per tramitar lleis en un Congrés sense una majoria clara. Cada decret que aprova el Consell de Ministres s’acompanya de promeses i pactes polítics amb els grups que li donen suport, pero quasi sempre es tracta d’una pastanaga que sembla dolça i propera, però no arriba mai del tot.

Els acords amb Junts són un bon exemple d’això: es va pactar la delegació de competències en immigració, però no està gens clar que aquest traspàs tingui el suport suficient al Congrés per ser aprovat, i es va prometre aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea, però la ini­ciativa dorm als despatxos de Brussel·les. I això que, en campanya, Junts havia promès no donar mai suport al PSOE i després, per justificar els seus pactes amb els socialistes van dir que només ho feien perquè cobraven per avançat.

Amb ERC, la història és similar: van pactar la transferència dels trens de Rodalies, però la resistència dels maquinistes ha alentit el procés fins a l’exasperació i, potser, la mesura concreta més tangible ha estat la condonació de 20.000 milions d’euros de deute del FLA, que no és poca cosa. Mentrestant, la llei d’Amnistia promoguda per Junts i ERC, que va ser moneda de canvi per a la investidura, continua encallada al Tribunal Constitucional amb els jutges del Suprem preparats per intentar bloquejar-ne l’aplicació.

Lee también

Els ciutadans com a ostatges

Carles Mundó

En aquest escenari, el cronòmetre continua corrent. Cada dia guanyat és un pas més cap a una possible finestra electoral. I no seria estrany que Sánchez, arribat el moment, activés el seu recurs favorit: la sorpresa. Si les enquestes li donen una mínima oportunitat de consolidar suports, no dubtarà a avançar les eleccions per deixar els adversaris descol·locats. Perquè a mesura que s’esgoti el rellotge de la legislatura, augmentarà la temptació dels seus socis parlamentaris de fer-li perdre votacions simbòliques, cosa que consolidaria una imatge de líder derrotat que fins ara està aconseguint esquivar.

Pedro Sánchez no governa amb una majoria. Governa amb el temps. I men-tre d’altres es perden en debats estèrils, ell continua fent el que sap fer més bé: sobre­viure, guanyar temps i marcar l’agenda.