Tanguy

Amic lector, si gaudeixes
–és una manera de dir– d’una certa vellesa, si has passat la frontera dels setanta o els vuitanta i ets fill natural o adoptiu dela Gran Encisera, probablement de criatura havies sentit dir als teus pares: “Si no et portes com Déu mana, t’ enviarem a l’ Asilo Durán”.

L’ Asilo Durán, creat a finals del XIX per l’empresari i mecenes Toribio Durán, és el que anomenàvem un reformatori. A partir del 1890 passa a dependre de la Beneficència Municipal, amb una reserva de 200 places, i del Tribunal de Menors. Quan amb els meus pares vam tornar de França el 1942 vam anar a viure a la Bonanova, a quatre passes de l’asil, situat al passeig del mateix nom, al final del carrer Vilana, on avui hi ha la clínica Teknon.

De la parròquia de l’ Asilo Durán d’aquella època llunyana en recordo un parell de criatures, amics, ja morts: en Paco, 12 anys, responsable d’haver robat part del joc de coberts de plata de la seva àvia materna, i en Maurici, 10 anys, acusat de punxar el culet
a l’amant de la seva mama amb una
navalla.

La gestió de l’ Asilo Durán va caure en mans de la congregació de Sant
Pere ad Vincula (en català Sant Pere entre cadenes), fundada a Marsella l’1 d’agost del 1839 pel pare Carlos José-María Fissiaux (que va voler ser per als joves marginats i mal adaptats un “ àngel alliberador”). Doncs no. A l’ Asilo Durán s’anava més a missa que s’aprenia a llegir i escriure, i si algú s’ alliberava eren els hermanos. De què? De la seva brutalitat: els hermanos fuetejaven les seves víctimes amb un cinturó fins a deixar-los els collons i les orelles com tomàquets o se’ls follaven per una doble ració de pa o, en el cas dels favorits, estalviant-se les classes i compartint el llit i els capricis dels caps de l’asil-caserna.

Eren els anys de “la negra nit”, els quinze primers del franquisme. Sobre aquella “negra nit” no existeix literatura que superi l’ Asilo Durán que apareix a les pàgines de Tanguy , de Michel del Castillo. Michel del Castillo (Madrid, 1933) era fill de pare francès i mare castellana, de molt bona família. El 1936 la mare era una periodista d’esquerres, “ pasionaria”, i el marit es desfà d’ella i de la criatura. Després serà la mare que es desfarà del seu fill a canvi de la llibertat, i el nen Tanguy caurà en un camp de concentració alemany abans d’acabar a l’ Asilo Durán... Total, que el 1957, Michel del Castillo publica, en francès, Tanguy ( Julliard), on ho explica tot i és traduït a 24 llengües, tot un fenomen en aquells anys. Aquí, esclar, silenci. El llibre no es traduirà, al català, fins al 1994, a Andorra la Vella ( Simit Editorial), amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, que escriu: “Si em preguntaven per obres literàries que donen testimoni suficient de la postguerra espanyola, elegiria gairebé
automàticament tota la narrativa de Joan Marsé”. “I –afegeix – una novel·la que passa per ser de la d’un escriptor francès, i a qui jo considerava mestís, em refereixo a Tanguy , la novel·la del nen Tanguy”.

Comparteixo l’opinió de Manolo: Marsé, Tanguy i hi afegiria el mateix Manolo. Amb André Pieyre de Mandiargues, l’autor de La marge (Gallimard, 1967), la millor obra, segons la meva opinió, sobre la Barcelona de “la negra nit”. “Quand le stupide Goded voulut à Barcelone tenter le coup qui réussissait à Séville pour le sinistre Queipo de Llano”, escriu André Pieyre, inventor del furhoncle , barreja de Führer i de furóncol, és a dir, Franco.

Al meu germanet, Lluís Permanyer, els barcelonins li devem la placeta que ocupa Pieyre al barri del Raval, però, com s’explica que al costat d’aquesta placeta n’hi hagi una altra per al “gran poeta” (sic) Jean Genet ( Journal du voleur , Gallimard), que es va limitar a vestir-se de marieta a La Criolla i a robar les almoines de la Mercè i del Pi “que els catalans no gosaven”?

André Pieyre solia dinar a Casa Leopoldo ( Sant Rafael, 24) amb la puteta Juanita, de Medinaceli. Per André, Casa Leopoldo era “Los Leopoldos”, i hi va enviar un original de La marge quan va aparèixer, amb unes paraules afectuoses que han desaparegut del restaurant, amb la seva foto i l’homenatge que es va fer a la seva filla Sibylle. S’hi veia Mendoza, Félix de Azúa, Marsé i un servidor, presidits per Lluïset Permanyer. De Casa Leopoldo no en queda ni la foto del vell Leopoldo i el seu fill el Exquisito , que era a l’entrada del local.

Però em diuen que segueixen les tertúlies, que es recorda Manolo, se’l cuida. Me n’alegro. I tant de bo es parli també de Tanguy i de Marsé, i del gran André Pieyre de Mandiargues, el d’“ Els Leopoldos”. S’ho mereixen, ens ho mereixem.

“Per què he tret avui el tema de Tanguy ?”, es deu preguntar el lector. Molt senzill: perquè Michel del Castillo se’ns va morir el 17 de desembre passat, als 91 anys, i cap mitjà de comunicació literari d’aquest país ens va donar la notícia. Descansi en pau.