No acostumo a aprofitar la finestra que ofereix aquesta tribuna per explicar vivències personals, però avui serà una excepció. Vull compartir les reflexions desgranades al llarg de la jornada de l’apagada de dilluns passat. I us avanço la principal conclusió: som fràgils, massa fràgils.
Aquell dia, l’AVE en què viatjava entrava a Atocha entorn de les dotze del migdia. Poc després coincidia casualment amb un amic prenent un cafè en un hotel. Havíem arribat a l’estació pràcticament alhora, encara que en trens diferents, i tots dos acabàvem de tenir la mateixa sensació a l’observar l’eixam de vies que contornegen la rodalia de l’entrada a la terminal. Gairebé tot passa per Atocha, com gairebé tot passa per Madrid. Recordem el seu efecte aspirador, evoquem l’“Espanya capital París”. A l’eixam de vies l’acompanya una teranyina de cables elèctrics decorant anàrquicament el paisatge ferroviari. Massa vies, massa cables... Compartim la immensa sensació de fragilitat que el conjunt provoca. Algun dia aquesta infraestructura sobrecarregada pot col·lapsar-se.
Molta gent pel carrer a Madrid, durant l'apagada del 28 d'abril
Submergits en aquesta reflexió es van apagar els llums de l’hotel, els mòbils van deixar de funcionar i va començar el desconcert. Què està passant? Curiosament, un missatge de WhatsApp d’una de les meves filles des de París informa que l’apagada inclou la península Ibèrica i el sud de França. Les especulacions s’obren pas. Imagino tres possibles causes. Serà una fallada a la nostra xarxa elèctrica? Podria ser un ciberatac? O, posats a elucubrar, és Elon Musk desconnectant Espanya, o potser la Unió Europea, com va dir que faria amb els ucraïnesos si no feien bondat? La incertesa (signe dels temps que vivim) se suma a la fragilitat que encarnaria qualsevol de les tres hipòtesis. Interrompem la nostra reflexió i cada un es dirigeix a atendre els seus compromisos a l’hora de dinar.
El debat sobre els responsables de l’apagada s’allarga i polititza: la ideologia preval sobre la tecnologia
No havia vist mai un tumult tan gran de persones pels carrers de Madrid. Continuem sense llum, però els decibels de l’especulació es perceben amb una intensitat creixent. És a tot Europa! En el curt espai que separa Cibeles i la Puerta d’Alcalá, en tres ocasions sento aquesta expressió en grups de ciutadans. Entrant ja al restaurant un segon watsap (va continuar funcionant intermitent durant el primer parell d’hores) em comunica una cosa que semblava òbvia. Dinaria tot sol. El caos circulatori impedia a l’altre comensal d’arribar a la cita.
El restaurant és petit i està gairebé buit, cosa que facilita sentir els comentaris d’altres clients. No és només a Espanya, també a França, als Països Baixos, a Alemanya...! És el comentari d’uns senyors que acaben d’arribar. Ho percebo com una falsedat. Instantàniament recordo la covid. Continuo donant voltes a la hipòtesi del ciberatac i pel meu cap passen les seqüències de la sèrie Dia zero de Robert De Niro i assumeixo novament l’enorme fragilitat en què vivim. No només a Espanya, sinó a tota la UE.
Percebo els comentaris d’una parella jove d’una altra taula. Han donat instruccions d’omplir el dipòsit de la moto, del cotxe, de treure diners en efectiu, de comprar al súper piles, espelmes i menjar. A falta de corrent elèctric no crec que en poguessin fer cap i recordo el kit de la UE per a emergències i els mems que va provocar. I el debat sobre el rearmament, la necessitat d’invertir més en seguretat. No per comprar tancs o bales, sinó per invertir en prevenció d’atacs híbrids. Aquestes seran les guerres del futur. Aquesta és la fragilitat amb què convivim.
Lee tambiénNo a la guerra
Un cop acabat el frugal dinar, novament el carrer és un formiguer de persones. Continua el desconcert. Una setmana després sembla que ni el ciberatac, ni Musk no són els responsables de l’apagada. Les causes poden ser internes. El debat sobre els responsables de l’apagada s’allarga i polititza i de nou la ideologia preval sobre la tecnologia. I si entre tots intentessin pactar un mix energètic que impedeixi que es repeteixi una apagada d’aquesta mena? I si l’ Estat, que per al que vol arriba fins a l’últim dels racons, fos capaç d’elaborar un autèntic pla d’emergència i seguretat per mitigar la nostra fragilitat davant aquests i altres successos dramàtics? Però no, no hi ha diàleg i sense diàleg no hi ha acords.