Les coses s’acostumen a veure diferents l’endemà d’una derrota, fins i tot després d’aquelles en què l’orgull venç la culpa sense pal·liatius. El Barça de Flick ha arribat molt més lluny del que s’esperava, de manera que la crítica interna per l’eliminació no va aparèixer durant les hores posteriors al desencant. Més aviat al contrari. La imatge de l’equip, inexpert i d’entusiasme contagiós per la manera de comportar-se, només va provocar elogis com a reacció immediata. Cos tècnic, presidència, aficionats i fins i tot mitjans de comunicació van coincidir en un aplaudiment unànime. La ràbia es dirigia cap a la crueltat del futbol, que es va decantar d’un costat com podia haver estat l’altre, i contra un arbitratge que va remar a favor de l’ Inter (Laporta va acabar indignat), un gran equip, d’altra banda.
Però com ha quedat dit és l’endemà que la reflexió apareix. Quan un equip seriós s’ha de preguntar si s’hauria pogut fer res millor. Dimecres es va despertar diferent. Amb les pulsacions ja a lloc, l’orgull de pertinença persistia, però supuraven els errors comesos, menys que els mèrits, però errors, al cap i a la fi.
La prioritat al club és guanyar el Madrid i després polir la plantilla amb Hansi Flick renovat
Hansi Flick, que va felicitar els seus jugadors (“podeu mirar-vos al mirall i estar-ne orgullosos”) i el seu staff no mouran una coma del seu manual, ja que el risc sempre formarà part del seu ideari. Però atacar per defecte no ha d’equivaler a defensar malament, i l’equip ho va fer en fases dels dos partits, tant al d’anada com al de tornada. El sistema de joc és molt exigent, físicament, tècnicament i tàcticament, i tot ha de funcionar com una unitat. El Barça ha rebut set gols en dos partits i Flick ho considera una anomalia evitable. Del primer al segon partit es van tocar peces per minimitzar Dumfries i es va aconseguir. Però altres desajustos van persistir altre cop a San Siro.
Flick va dubtar entre Gerard Martín i Iñigo Martínez com a laterals esquerrans i finalment va triar el primer. La raó: Araújo entrava a l’equació si escollia i es decantava pel basc, i l’uruguaià no ha comptat amb la confiança plena de l’entrenador. Araújo és possiblement l’únic futbolista que no ha millorat d’un any a l’altre. Molt estimat pel vestidor, que el va elegir capità, i central de nivell altíssim en entorns defensius convencionals, la línia avançada li ha minat la moral perquè Cubarsí i Íñigo Martínez li han passat al davant quan s’havia sentit imprescindible. La seva entrada al camp, obligada per l’esgotament dels companys, va empitjorar la defensa. Va fallar fins i tot allà on les seves prestacions sobresortien. Amb el 4-3 al marcador només van quedar enrere Héctor Fort, Araújo i Gerard Martín. Les lesions de Koundé i Balde van acabar sent decisives.
Entre alguns directius (pocs) va sorgir ahir el debat etern entre la practicitat i l’essència. No hi ha cap esmena sobre l’estil ( Flick és avui dia el sant greal de Laporta, que el renovaria avui si pogués abans que demà) però s’imputa a la innocència de la plantilla a causa de la seva joventut no tenir la pausa o el gen murri que mati un partit quan és necessari. Res millor il·lustra aquest debat que el que va passar després del gol
de Raphinha (2-3) que donava el pas a la final: d’una banda hi ha els que troben a faltar utilitzar maniobres per perdre el temps i
que no passi res; de l’altra, Lamine Yamal, tot ambició i talent, vorejant el 2-4 enviant la pilota al pal. Futbol en essència. L’oportunisme de l’endemà. Som dels dos bàndols en funció de quin hagi estat el desenllaç.
Al vestidor Lamine Yamal era precisament dels futbolistes més afectats. Fermín i els més joves ploraven desconsolats. Les imatges de solidaritat entre companys abundaven, amb Lewandowski, com és habitual, com a individu més impermeable a les emocions. El rendiment esportiu i professional del polonès és espectacular i irreprotxable. Però no és un líder de masses malgrat la seva experiència.
El polonès vol ser titular diumenge contra el Madrid. La pregunta és si el que es va experimentar a Milà condicionarà negativament una plantilla encara tendra per encaixar aquests cops. Fonts consultades per confeccionar aquest article avancen que els jugadors es moren de ganes de vèncer el Madrid i sentenciar la Lliga. Seria una cirereta extraordinària a una temporada sensacional per inesperada.
Ja hi haurà temps per a la planificació, tot i que s’elaboren els primers esbossos. Es faran vendes i també fitxatges. L’equip fascina però no tant per no veure que necessita retocs per tornar a la semifinal i aquesta vegada guanyar-la. L’orgull omple però no aixeca títols.
