De tots els mems que vaig rebre per l’apagada n’hi va haver un que em va fer riure especialment: un pare li pregunta al fill: “Com t’ha anat l’examen d’història?”. I el fill li respon amb els ulls plorosos: “M’han caigut els fets històrics del 2020-2025”. En la tercera imatge i última, pare i fill s’abracen desconsolats.
Els mems fan riure i reconforten no només per la constatació que la ironia és una de les maneres més sofisticades d’estar en societat, sinó també perquè ensenyen una cosa que no per suada deixa de ser certa: el comportament admirable de la nostra societat afrontant aquests fenòmens. Tanmateix, també us confesso que el riure em va durar poc perquè aquell mateix dia el meu fill petit es va asseure al sofà i em va dir un xic abatut: “Mama, t’adones que només tinc 16 anys i ja he viscut una pandèmia, Filomena, la dana i ara això? Tu ho veus normal? I davant la consciència que la resposta era llarga, matisada i incerta, em vaig limitar a negar lleument amb el cap i a canviar de tema.
No cal que us digui que pandèmia, dana i apagada són tres episodis que no tenen res a veure entre si. Ni en l’origen, un de víric i global, un altre de climàtic i nacional i només l’últim amb possibilitats –no confirmades avui dia– de ser fruit d’un error propi. Ni en les conseqüències, l’indicador més desolador de les quals, el nombre de vides humanes, no té cap comparació possible. Però tampoc en impacte social ni previsibilitat futura. Però així com el meu fill lligava intuïtivament els diferents esdeveniments com a modeladors de la seva curta biografia, a mi també em sembla que tenen molt en comú i revelen un patró de sociologia política que sembla incrustat en la nostra manera de funcionar:
Primer, confusió respecte a quin govern ha de fer què i, com a conseqüència, més dubtes sobre el nostre ordenament jurídic i la nostra estructura federal. Tant és que parlem sobre la constitucionalitat dels decrets de l’estat d’alarma o sobre si s’havia de decretar l’emergència nacional. La confusió és màxima i fins i tot el que semblaria que va funcionar, com les conferències de presidents en línia en la pandèmia, no ha tingut després un reforç institucional.
No hem revisat l’ordenament jurídic (no tenim una nova llei de pandèmies, per exemple) i no hem aclarit què és millor per funcionar en un país compost i descentralitzat com el nostre. No sé si us passa el mateix, però la petició de decretar l’emergència nacional el dia de l’apagada per part d’algunes comunitats del PP em va semblar que responia més al trauma de no haver-ho fet per la dana que a la necessitat d’aquell dia.
Pandèmia, dana i apagada revelen un patró que sembla incrustat en la nostra manera de funcionar
Segon, allargar les acusacions de culpabilitat alhora que s’evita qualsevol responsabilitat política. Potser no em creieu, però Mazón continua sent president de la Generalitat Valenciana. Tot i que també podríem parlar de Corredor o tants d’altres perquè l’únic cert és que dimitir és un verb que es conjuga en rus i no en castellà. António Costa va dimitir com a primer ministre de Portugal quan era evident que no havia fet res. Ho va fer per preservar la dignitat del càrrec. La dignitat del càrrec. Ho heu llegit bé.
Tercer, polaritzant que és gerundi. Fer servir la responsabilitat del que ha passat, sense dirimir-la, com a manera de confrontar entre govern i oposició. Tant és de què parlem, el tema és acusar l’altre. Tot va d’això.
Lee tambiénQuan no ens veu ningú
Quart, evitar parlar de com ens preparem perquè no tornin a passar esdeveniments similars o, si ho fan, se’n minimitzin els impactes. Tant és que us parli de salut mental
–la veritable pandèmia postpandèmia–, infraestructures hídriques o el mix energètic. Allò del Congrés aquesta setmana, nuclears sí o no alhora que dèiem que no sabíem les causes de l’apagada, és la mostra descarnada que s’aprofita el que ens ha passat per confrontar ideològicament i políticament i continuar paralitzats socialment, en les reformes i les polítiques públiques necessàries.
No em vaig atrevir a respondre al meu fill. Hauria calgut explicar, matisar, relativitzar (no exageris, hi ha moltes coses més greus i no vius ni en pobresa ni en guerra), però no m’hi vaig atrevir, us deia, perquè, alhora que sé tot això, m’agafa la sospita de si anem cap enrere i si ell coneix aquella Espanya on sona el Black is black de Los Bravos en un ventorro qualsevol mentre algú demana un cubalibre. Aquella Espanya que jo ja creia superada.