Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) és la primera dona que dirigeix una obra pròpia a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, La tercera fuga. La peça recorre tot un segle, des dels pogroms d’Ucraïna, passant per l’Argentina del dictador Videla, per acabar a la Catalunya contemporània. És la història de la seva nissaga i no ho és, perquè també és la història del món occidental. Un fresc ambiciós, que està tenint una gran acollida per part del públic.
Com ha estat aquest procés?
Molt natural, perquè venia molt preparada i molt avisada. M’havien dit els col·legues que és la sala més difícil de Catalunya, té problemes de microfonia, de visibilitat. I també em van donar consells, com ara tenir l’obra bastant muntada a la sala d’assaig abans d’entrar al teatre... I realment ha anat molt bé i ho hem gaudit molt.
Teniu un equip de primera magnitud, oi?
He triat un equip de gent extraordinària, perquè penso que dirigir és també saber triar qui t’acompanya.
Per a una dramaturga nascuda en un altre país, estrenar a la sala Gran del TNC és acomplir el somni català?
Aquesta pregunta donaria per una conversa molt llarga, que té a veure amb el sentiment de pertinença i d’identitat, què vol dir viure en un país petit, amb una llengua minoritària, amb un sentiment fortament nacionalista que entra en conflicte amb un altre sentiment nacionalista, també molt fort i colonitzador. Venir de fora i d’una família de procedència nòmada, on hi ha una barreja profunda de cultures, de creences, d’ideologies, és la meva idiosincràsia, que ha dialogat amb la cultura del meu país d’acollida i que ara sento com a país propi, que és Catalunya.
La meva idiosincràsia ha dialogat amb el país d’acollida, que ara sento propi
Ha estat fàcil?
Hi ha hagut moments que aquest diàleg ha entrat en conflicte, amb contradiccions fortes, i moments que han sigut més dolços o més naturals. I jo ara, mirant-ho amb perspectiva, penso que la carrera teatral és l’espai que he trobat per viure la meva pertinença. L’altre dia ma filla em deia que el teatre és casa, perquè ella des de petita ha vingut amb mi a assajos, a proves de so. I vaig pensar: que fort!, potser per mi també. És a dir, el teatre m’ha servit a mi per trobar certa pertinença.
Quan vau rebre l’encàrrec de Carme Portaceli, la directora del TNC, ho vau veure clar?
Sí, perquè ja tenia al cap aquesta idea. Sabia què volia escriure i ho podia escriure. La idea de dirigir-la sí que va venir més endavant. La vaig madurar i vaig pensar que aquesta història la volia dirigir jo a la meva manera. Conté una sèrie de premisses que no són fàcils de vehicular. L’accent argentí, l’ídix, el casament jueu a Ucraïna... en volia tenir la responsabilitat.
Lee también
Barregeu la història familiar amb molta ficció?
Jo volia donar-me el permís de fabular. No penso que el teatre hagi de ser un documental, ni tampoc un manifest, ni és periodisme, és una altra mena d’expressió. I aquí és quan vaig demanar a Albert Pijuan, amic meu de fa temps i un gran novel·lista, que m’ajudés. He fet una barreja entre moltes dades d’altres amics meus que tenen històries semblants a la meva, i també perquè conec moltíssim aquest tipus de viatge, de migració, i Pijuan hi posava una distància que m’ajudava.
Com us enfronteu a una obra de gran format com aquesta?
Vaig escriure La gata perduda, que és l’òpera del Raval, i tot i que no la vaig dirigir, vaig seguir la feina d’Arnau Tordera i Ricard Soler, el director i el compositor, i en vaig aprendre molt. També de Javier Daulte, dramaturg i director argentí, que em va dir que quan escrius una obra has de saber des de quina fila del teatre l’escrius.
De vegades l’humor conté moltes dosis de veritat i és una forma de supervivència
I aquí hi surten un munt de personatges.
Uns 50, que han de fer 13 actors. Va ser la part més difícil, la que ens va portar més feina. Vam fer el trencaclosques amb Iban Beltran, l’ajudant de direcció, una figura fonamental.
Com trobeu l’equilibri entre el drama i l’humor?
Dirigeixo des d’un lloc molt
intuïtiu. De vegades l’humor conté moltes dosis de veritat, oi? Per mi l’humor és una forma de supervivència. Si no hagués tingut l’humor a casa meva... La gent que es pren tan seriosament a si mateixa em genera una certa sospita. M’agrada més la gent que sap riure’s d’ella mateixa. A la veritat s’hi acostuma a arribar una mica de casualitat, no d’una manera unidireccional, solemne, perquè, si no, possiblement és una veritat dogmàtica i, per tant, castradora.
