La tercera fuga
★★★★✩
Idea original i direcció : Victoria Szpunberg
Col·laboració escriptura: Albert Pijuan
Intèrprets: Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig (Pau Escobar), Biel Rossell Pelfort, Fede Salgado, Magalí Sare, Clara Segura Crespo, Sergi Torrecilla, Ton Vieira
Lloc i data: TNC (2/V/2025)
Els quadres de Marc Chagall són una amalgama de somieig naïf, tristesa serena, alegria nostàlgica i ironia subtil. Però sobretot són profundament jueus. No de qualsevol expressió del judaisme. La seva obra s’alimenta de la tradició del corrent hassídic dels asquenazites assentats a l’Europa central i oriental. El cor del hassidisme i la cultura ídix va ser la ciutat de Berdítxiv. I és en aquest enclavament de l’actual Ucraïna on Victoria Szpunberg situa el principi de l’epopeia de la família Shprigelburd. Una referència a Rafael Spregelburd? Potser. És una obra farcida de referències, algunes de tan íntimes com la lectura d’un fragment d’un poema d’un jove Alberto Szpunberg i d’altres de tan teatrals com la reelaboració política d’una escena foolish de Hamlet. Per cert, ens podem permetre projectar les sensacions que transmet Chagall a l’obra de l’autora? Penso que sí.
Un gran espectacle que també confirma Victoria Szpunberg com una important directora
Abans que es materialitzi el casament entre una família ortodoxa i una altra de reformista (batalla encapçalada per les matriarques), l’escenari (vast, profund, amb una fuga de taules, cadires i llums) s’ofereix a la dansa de la mort de Verges i les cabrioles d’un cavall blau. Fragments simbòlics i autobiogràfics, com molts d’altres que transvasen per La tercera fuga. Solemnitat medieval i fauvisme. Mort i llibertat. Després del pròleg i la presentació del narrador, psicopomp (el guia de les ànimes dels difunts) i personatge velat que tancarà al segle XXI la tragèdia d’una violència sense fi (un tot en un interpretat per un excel·lent Ton Vieira), el primer acte s’agermana estèticament amb el poble d’ Anatevka d’ El violinista a la teulada. I com en aquella història, la tradició és violentada per un pogrom (aquesta vegada bolxevic).
Quan ha irromput, la violència s’instal·larà, com un fat tràgic, en l’esdevenidor de la família, sense importar on els porti la diàspora. En cada episodi hi haurà morts i sobrevivents, fet que allunyarà i retorçarà els vincles de la nissaga. I amb els morts arribarà la companyia dels fantasmes, com si Szpunberg convidés les criatures literàries d’ Isaac Bashevis Singer al seu univers no tan vagament familiar. La distància suficient que aporta la coescriptura d’Albert Pijuan per no entendre aquest text com una autoficció, segons l’ortodòxia de Sergio Blanco.
Lee también
Una dicotomia de sacrificats i supervivents, de comèdia i tragèdia, de sentiments transparents i sarcasme, de convenció teatral i el seu contrari (amb Carles Pedragosa com a estrambòtic mestre de cerimònies d’accents i tòpics). Una estructura que viatja després al Buenos Aires de la dictadura de Videla (possiblement l’acte més intens i èpic), la Barcelona de la transició i la d’ara mateix, en una conclusió potser una mica massa domèstica en comparació amb els capítols anteriors.
Un gran espectacle que també confirma Victoria Szpunberg com una important directora (es percep en un repartiment d’alt nivell coral que assumeix un ampli retaule de personatges, llengües i accents). També un muntatge amb consciència de l’espai que ocupa (sala Gran del TNC) i el seu públic. En aquest sentit, El pes del cos (sala Petita) sembla un projecte més harmònic amb les necessitats artístiques i biogràfiques de l’autora. En qualsevol cas, un espectacle que mereix l’aplaudiment que aconsegueix; amb la música com a fil conductor: klezmer, tango i la immersió en la catalanitat amb una magnífica versió de Volver de la cantant Magalí Sare. I l’ídix, l’idioma de la diàspora i els fantasmes. Una cosa així deia Singer.