Només és pel·lícula
De petita a casa es reien de mi perquè plorava amb les pel·lícules de Jerry Lewis. Eren comèdies per fer riure i jo somicava. Em feia pena que aquell home despentinat, amb les ulleres a la punta del nas i les dents sortides fos tan sapastre, caigués tota l’estona i li passessin tantes desgràcies. Seria l’equivalent a plorar avui amb els vídeos de trompades de l’APM. M’ha fet pensar en les llàgrimes vessades per Jerry Lewis la lectura de L’home de la casa d’Enric Pardo (La Magrana) , on un xiquet plora desconsoladament perquè els concursants de l’Un, dos, tres l’han espifiada amb la tria del sobre i han perdut l’apartament a “Torrevieja (Alicante)”.
Pardo dona veu a l’Enric nen que va ser i que va tenir el maleït honor que els seus pares estrenessin la llei del divorci al poble d’Onda, a Castelló. Hi recrea l’experiència personal d’enyorar el pare i reclamar de veure’l més, en una època en què no es portava la custòdia compartida. Es parla de pares absents i de mares que no arriben a tot, dones que ja no estan esclavitzades a la cuina i tiren d’entrepans de paté La Piara, de congelats, i que ja ni poden ni volen competir amb la paella de la iaia. De nens que ploren i de noves masculinitats sense posar-hi etiquetes, sense lliçons de modernor. Tot plegat amb molt d’humor, tendresa i gens de sucre.
Molt d’humor, tendresa i gens de sucre a la novel·la 'L'home de la casa' d'Enric Pardo
La canalla dels anys vuitanta van veure molta tele i van llegir molts tebeos. El superheroi de l’Enric era Spiderman, en realitat Peter Parker, “és quasi tan desgraciat com jo. No és un superheroi a qui les coses li van molt bé perquè té grans superpoders, no. És de veritat”. Pel petit Enric tot allò que surt a la tele és veritat, i es fa un embolic quan a casa li diuen que això només és pel·lícula o que Johnny Weissmüller, que és mort, es va tornar boig perquè es pensava que era Tarzan. “No acabe d’entendre que tota eixa gent que ix a la tele siguen actors i estiguen morts. Si te mors pots anar al cel, a l’infern i a la televisió?”.
Els dubtes entre realitat i ficció i les ganes d’explicar històries esperonen el Pardo guionista que triomfarà de gran. Un dia el padre Salvador l’enxampa dibuixant una nau espacial. Abans de rebre un mastegot es va empescar que es tractava d’una nau per anar al centre de la Terra i matar el dimoni. Això no són rodes, són poals d’aigua, li diu. “¿Sabe para qué son los cubos de agua, padre Salvador? El silenci s’havia apoderat de la classe. No es movia ningú, no reia ningú. Ningú em deia tartaja. Tothom estava expectant”. Allà va néixer el guionista de sèries com Mira lo que has hecho, Al otro lado, Maricón perdido… “Para inundar el infierno y que el demonio se evapore. Un aaaahhh general va irrompre en l’aula trencant el silenci expectant”.