Minimitzat pel que la vida m’ensenyaria anys després, el drama de la meva infantesa em sembla més aviat una vivència grotesca. Una espècie d’antisemitisme de producció a molt petita escala (...) De tota manera, la més traumàtica de les trobades amb els meus perseguidors designats sí que va pesar amb força sobre la resta de la meva infantesa i va esquinçar per sempre el vel de la falsa seguretat rere el qual vivia. Una vegada, la meva mare, després d’haver anat a comprar, va venir a recollir-me a l’ escola. Els qui tenien aleshores el privilegi de la meva cacera –dos adolescents desocupats– eren allà. Tots quatre vam fer el camí de tornada a casa i (...) em van anar dedicant durant tot el camí l’habitual successió de sons i improperis que m’era tan coneguda. Vaig mirar la meva mare. Em portava molt enganxat a ella, però mantenia el cap baix, amb els ulls fixos a les llambordes (...) la meva mare, l’omnipotent i omniscient, no tenia poder per defensar-me, no sabia què fer! Se sentia humiliada, tenia por! A partir d’aquell dia i durant molts anys vaig viure atemorit”.
Són línies de La meva vida en fragments ( Arcàdia) / Mi vida en fragmentos ( Paidós), un llibre que funciona gairebé com una autobiografia en què la sociòloga polonesa Izabela Wagner, gran biògrafa de Zygmunt Bauman ( Poznan, Polònia, 1925-Leeds, 2017), reuneix textos escrits pel pare de la modernitat líquida sobre les seves idees i l’agitada vida, de vegades per transmetre-la a les seves filles i netes, de tal manera que s’assemblen a una autobiografia. Una biografia tan sacsejada per la història i les forces polítiques i socials com la que les seves teories descriurien després.
Nen jueu en una ciutat, Poznan, on amb prou feines hi havia jueus, però que es convertiria en bastió de Democràcia Nacional, la utopia del qual era una vida lliure de jueus, Bauman va conèixer aviat la discriminació, els insults, les puntades de peu i la por. I va salvar la seva vida en la fugida de la invasió nazi del 1939 primer en un tren al qual seguien els bombardejos i sota el qual s’havien d’amagar, i més tard, lluitant contra la idea del seu pare de triar el poble jueu d’ Izbica per instal·lar-se enmig d’una comunitat forta on s’ajudarien: Izbica seria un dels primers llocs on es duria a terme un assassinat en massa de la població.
Amb els seus pares, acabarien a l’URSS i allà Bauman abraçaria el somni comunista i s’allistaria a l’exèrcit polonès, que combatia amb els soviètics, en què es quedaria com a comandant en una unitat d’intel·ligència fins a ser expulsat altre cop el 1953 per la qüestió jueva, que l’acabaria allunyant de Polònia el 1968 enmig d’una altra purga.
“Quan treballava en la biografia de Bauman, no tenia accés al material més privat, però durant la seva elaboració ell va morir i mesos després la seva família em va lliurar aquests documents. Hi havia un manuscrit de 54 pàgines del 1987 que titulava Els polonesos, els jueus i jo . Una investigació sobre el que em va fer ser el que soc ”, recorda Wagner, que finalment l’encaixaria amb altres textos de Bauman en aquest collage que a França ha aparegut com a autobiografia.
Un collage que impacta des d’una infantesa gairebé de terror. “Era la realitat de la població jueva a Polònia. És una història bastant oculta perquè en el comunisme no s’havia de parlar, però l’antisemitisme en algun moment dels trenta va ser molt més gran que a Alemanya. Exclusió d’estudiants universitaris, assetjament i persecució molt dura a tots els nivells de la vida social. I Bauman va patir un assetjament més fort perquè la seva mare va decidir viure en un districte polonès no jueu, perquè en aquests no hi havia mai pogroms. Així que va viure en un entorn molt hostil sol amb la protecció de la seva petita família. Però gràcies a això, va dominar la literatura i l’escola poloneses i va ser dels millors de tota la regió. El risc que va córrer la seva mare va ser intel·ligent”.
Amb el pas a l’URSS, a Bielorússia, fugint dels nazis, va veure a l’escola “que les promeses d’igualtat i el final de la discriminació eren certes i es va convertir per primera vegada en el millor estudiant malgrat ser jueu i polonès. No era propaganda buida. Es va sentir lliure per primera vegada”, diu Wagner. S’enrolaria molt aviat com a soldat per lluitar contra els nazis en una unitat polonesa dins de l’ Exèrcit Roig. “Quan el vaig conèixer, em va arribar a dir ‘soc un soldat’”, recorda Wagner somrient, una resposta de Bauman a la seva llegenda negra. “Però les seves decisions, segons la meva opinió, van ser les correctes, ignorava l’existència del gulag i a més estava lluitant contra el feixisme”.
Aviat va veure que fins i tot dins del partit comunista ser jueu era un problema –“explica l’enorme pressió per canviar els noms”– tot i que “ell estava protegit pel seu oficial superior, un heroi de les brigades internacionals. Una vegada el seu superior va ser enviat a Corea, el van fer fora de la seva unitat el 1953. No podien confiar en ell perquè era jueu i el seu pare havia anat a l’ambaixada d’Israel interessat per fer l’ aliyà”.
“Com que a Polònia llavors era impossible estar sense feina, el van enviar a la universitat. Allà anava al triple de velocitat que els altres, però la seva carrera es va parar quan el seu protector allà, el supervisor de la seva tesi doctoral, va morir. I van començar a enviar-li missatges que potser no era gaire benvingut. Acabaria marxant el 1968, un any en què al gener van començar les protestes a la Universitat de Varsòvia contra l’autoritarisme. El poder temia que treballadors i estudiants s’unissin. I l’antisemitisme els va semblar una manera molt efectiva d’enfrontar la gent i van presentar un moviment trotskista com una cosa amb nucli sionista. I el van esmentar com a figura clau. Els van dir a tots: si us sentiu sionistes, aneu-vos-en, us ajudarem. Òbviament els van desposseir de tot i havien de renunciar a la seva ciutadania. I tan aviat se’n va anar Bauman, van silenciar completament la seva activitat, tot el seu llegat”.
I, conclou Wagner, “ell deia que era pessimista parlant de la humanitat a curt termini i optimista a llarg termini. El trobem a faltar. I potser hem d’admetre que en la crisi actual els intel·lectuals donem la culpa als polítics, els treballadors, a d’altres, i potser hem d’admetre que els intel·lectuals no ens mirem prou. Ell ho va fer”.
