Una de les lletres que m’agraden més de Cançons en bell llemosí 1987-2020 de Quimi Portet (Vic, 1957) és “Estenent la roba” del disc Oh my love (2012): l’olor de floretes del detergent o del suavitzant, el solet que li acarona el clatell (vinga diminutius!), els veïns que fan un arrós, el terrat es tenyeix dels colors dels mitjons que han perdut la parella. En una altra cançó, del disc Ós bipolar (2016), “Pamela”, rega els geranis i esquitxa un vianant (que s’ho té ben guanyat). La gent es troba tan interessant! Hi ha tants pets bufats!
Començant per Quimi Portet, quan diu d’ell mateix que és el guapo d’El último de la fila (el grup que va formar fins el 1996 amb Manolo García). Hi ha molt d’autobombo divertit, perquè des del començament de la seva trajectòria en solitari el 1997 –i abans, quan amb Manolo García tenia el grup Los burros– Portet ha fet la paròdia de la superestrella. D’un concert a Manresa en diu el World Tour. “Si plou ho farem al pavelló” titula el disc enregistrat en directe, i fa veure que l’ha enregistrat a Cicinnatti.
Tot té un aire de burla i d’aigua abocada al vi de la transcendència. Diu que és una gran estrella i un cantant de patacada. Afirma que els catalans són modestos però no ho deuen ser tant si quan van a pixar diuen que van a fer un riu (és una idea que –més ambivalència impossible–li ha sentit dir a Pilarín Bayés o Albert Pla, no recorda a quin dels dos–). És com el pastor alemany de la cançó del disc Oh my love que vol treballar per l’FBI i només fa que mossegar sabates.
/Afirma que els catalans són modestos però
no ho deuen ser tant si quan van a pixar diuen que van a fer un riu
Enmig d’aquesta d’aquest joc de dobles sentits, Cançons en bell llemosí 1987-2020 diu algunes coses importants. La primera va implícita en el títol. Llemosí és la manera com els poetes de la Renaixença anomenaven el català. Bonaventura Carles Aribau, per exemple: “Si, quan me trobe sol, parl amb mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent”. Les cançons de Quimi Portet són una nova “Oda a la Pàtria”. “Homes i dones del cap dret” del disc Viatge a Montserrat (2009) hi fa referència explícitament, amb una barreja d’Aribau i el Patufet.
Contempla el país des d’una àrea de servei i veu la sang i la merda dels escorxadors. Evoca les olors desaparegudes de fenc, trepadella, espígol i la farigola de l’escudella. Fa joc amb altres cançons, que parlen de festes majors petites, del poste de la benzina, de gent que fa el toc casinos de poble (i que es fan comptar “lo seu”), de carnisseries que maten dimarts i divendres. Quan diu “Que no fa el fred d’abans” Quimi Portet, superestrella autoproclamada, parla com un iaio. Sempre aquella ambigüitat. En altres lletres el món de canalla reviu en un espai imaginari. Si d’una banda connecta amb Aribau i el Patufet, de l’altra fa colla amb Sisa, Adrià Puntí i Joan Miquel Oliver, criatures psicodèliques.
De les cançons de la primera època: “Montserrat”, una cançó d’amor de pupitre. Més endavant, “Via interior d’un lluç” que transcriu amb imatges d’un surrealisme discret la sensació d’isolament no que ha deixat mai de tenir. “La Rambla”, d’ Hoquei sobre pedres (1997) es pot comparar amb les cançons de Sisa –“Ham tancat la Rambla” i “Rambles” de Transcantautor: última notícia (1984)–. L’un –en Sisa– tan expansiu, tan circumspecte en Portet. Hi ha moltes cançons dedicades a la vida nocturna i al que Portet anomena “introspecció de passades maniobres reproductives més o menys reeixides” (lligar) que fan pensar en el gran clàssic de Vic Òpera àcid (1989) de Miquel Creus, sense tant de drama.
La història de Portet tocant la bateria sense saber-ne gaire i dedicant-se la cançó “Toco la bateria” de La terra és plana (2004), m’ha fet pensar en Iggy Pop. Al documental de Jim Jarmush, Gimme danger (2016) Iggy Pop explica que, quan començava com a bateria, li rebentava que sempre el posaven al darrere i es va fer fer un pedestal de tres metres perquè tothom el pogués veure picant els timbals. Quimi Portet hauria d’estar dalt d’una columna com aquella, amb la seva truita.
Quimi Portet Cançons en bell llemosí 1987-2020 Pròleg de Quim Monzó i epíleg de Manolo García La Segona Perifèria 312 pàgines 23,90 euros