El jutge Marchena va ser fa uns dies a Barcelona. En realitat, gairebé no va trepitjar el carrer. Va anar a pronunciar una conferència a l’ Escola Judicial i va tornar de seguida a Madrid, no sense abans rebre algun insult a cau d’orella a l’andana de l’estació de Sants. El magistrat que va presidir el judici als líders independentistes solia anar al Liceu quan era una persona anònima, però ara no podrà presentar en aquesta ciutat el primer llibre dirigit al gran públic (té publicacions de caràcter tècnic), La justicia amenazada . El títol va partir de l’editorial, Espasa, malgrat que l’autor no només el va acceptar, sinó que aquesta expressió consta en la introducció.
Tot i això, a la portada ocupa més espai el nom del jutge. Manuel Marchena s’ha convertit en un magistrat mediàtic, tant si li pesa com si no, que sempre ha criticat que els togats s’erigeixin en figures polítiques controvertides, com va ser el cas de Baltasar Garzón. El seu nom va sortir a la llum pública amb la revelació d’un watsap del senador del PP Ignacio Cosidóen què presumia que li havien colat al PSOE com a president del Tribunal Suprem un jutge que controlaria “per la porta del darrere” la Sala que jutjaria els polítics del procés.
“El fiscal general no pot ser l’entusiasta assessor jurídic del partit del Govern”, diu Marchena
Marchena va rebutjar el nomenament i Pedro Sánchez va publicar a Twitter: “La renúncia de Marchena demostra que era idoni per presidir el CGPJ i el Suprem. Enalteix el seu prestigi i independència. Entenc la seva decisió i agraeixo el compromís”. Era el novembre del 2018. Després va arribar el judici i la sentència del procés. Marchena es va convertir en la bèstia negra de l’independentisme, però també de sectors molt conservadors que el van considerar tebi. Les condemnes del procés estan pendents de la justícia europea i al Suprem temen que les considerin desproporcionades. A la Sala de Marchena creuen que la llei d’Amnistia adoba aquesta tesi. Entre l’Alt Tribunal i el Govern s’ha alçat un mur insalvable, emmarcat en el xoc entre el PP i el PSOE.
La tensió entre els dos blocs ha anat adquirint caires dramàtics. Aznar va reclamar: “El que pugui fer, que faci”, i Feijóo insisteix al Congrés en el “Vagi-se’n, senyor Sánchez”, mentre que el president està convençut que l’intenten acorralar mitjançant l’assetjament judicial de la seva dona i el seu germà o ara la filtració dels watsaps de José Luis Ábalosamb comentaris despectius seus sobre altres companys de partit. A la Moncloa dibuixen un Sánchez renascut després dels cinc dies d’abril de l’any passat, determinat a donar la batalla als que el volen enfonsar. La contraofensiva inclou el pla judicial, el poder de les grans empreses i l’àmbit mediàtic. El judicial està comandat pel ministre Félix Bolaños, que impulsa reformes per restar capacitat d’influència als conservadors.
El jutge delSupremManuel Marchena
Al llibre, Marchena hi expressa l’opinió sobre algunes polèmiques, però de manera subtil. Només mostrar les preferències sobre la manera d’elegir del fiscal general o dels vocals del Poder Judicial just quan Bolaños prova d’introduir canvis constitueix tota una declaració de principis. El jutge deixa anar opinions que, per si mateixes, són de sentit comú, però que adquireixen un significat diferent si s’aplica a l’actualitat, com ara aquesta frase: “El fiscal general de l’ Estat no pot ser l’entusiasta assessor jurídic del partit que dona suport a l’equip del Govern”. El que exerceix avui el càrrec, Álvaro García Ortiz, és investigat per la suposada filtració sobre el cas de frau fiscal de la parella d’ Ayuso i manté un pols brutal amb el Suprem. Aquesta mateixa setmana Bolaños ha presentat un projecte perquè els fiscals generals siguin elegits per cinc anys en lloc de quatre, com a manera de desvincular-lo dels mandats governamentals.
Marchena es pronuncia sobre les acusacions populars, que Bolaños vol delimitar davant l’abús d’aquesta figura per la ultradreta. El jutge la defensa per combatre “la temptació inhibitòria” d’una Fiscalia dependent del Govern. Tot i això, malgrat que critica al llibre l’aparença de parcialitat del fiscal general, admet que no hi ha una fórmula infal·lible per evitar-ho: “L’experiència indica que la imparcialitat del fiscal general té molt a veure amb el tarannà personal. La societat espanyola continua instal·lada en una confiança màgica en les reformes legislatives”.
Passa una cosa semblant quan aborda l’elecció del Consell del Poder Judicial. El PP exigeix que sigui elegit pels jutges, però Marchena admet que això tampoc no és la panacea i culpa del bloqueig els polítics per l’escàs respecte per les maneres: “N’hi hauria prou amb un compromís polític que arreglés el procés de negociació i evités les suspicàcies sobre el grapeig de l’òrgan de govern dels jutges”.
En la mateixa línia de retreure als polítics la mala imatge de la judicatura –“el principal problema neix de les dificultats de la classe política per criticar i valorar resolucions judicials”, afirma–, Marchena es queixa de “la deslegitimació amb què políticament han criticat el Tribunal Suprem, fins al punt de pretendre explicar les resolucions com a expressió de lawfare ”. La referència al lawfare va ser introduïda al document firmat pel PSOE i Junts per a la investidura de Sánchez. Carles Puigdemont exigia incloure-la en la llei d’Amnistia, però Bolaños la va relegar a l’acord polític. Tot i això, al tribunal va caure com una bomba.
L’autor defensa la judicatura i descarrega la responsabilitat en els polítics, mentre que el Govern acusa alguns jutges de contribuir a una persecució del president per provocar-ne la caiguda. La paradoxa és que Marchena hagi publicat un llibre en què critica que els partits contribueixin a fer malbé la imatge dels jutges mentre aquest mateix gest és interpretat per alguns com un pas del jutge cap a la política. Sens dubte, continuarà...
