L’escassa activitat de la Unió Europea en matèria de seguretat i defensa és especialment paradoxal, perquè la motivació original per crear institucions d’àmbit europeu va ser la preocupació per la guerra.
El resistent antifeixista Altiero Spinelli, encara des de la presó durant la Segona Guerra Mundial, havia llançat un inspirador i admirat manifest a favor d’una “federació europea en control de les forces armades, la seguretat i l’economia europees”. La política imperialista de la veïna Unió Soviètica va reforçar els incentius per crear un sistema militar europeu comú. De fet, la unió d’Europa va començar com una empresa militar. Després de la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), liderada per Estats Units el 1949, alguns socis europeus van crear la Unió Europea Occidental dins seu.
Així com l’euro va reduir la dependència del dòlar, un exèrcit europeu la disminuiria d’Estats Units
Paral·lelament, es van concebre diversos acords econòmics internacionals entre els països europeus que reduirien la competència per recursos estratègics i elements d’armament per prevenir algunes causes de guerra interna. El federalista Jean Monnet, que havia anticipat el projecte durant la Segona Guerra Mundial quan era membre del govern de la França Lliure a l’exili, va persuadir el ministre d’Afers Estrangers francès, Robert Schuman, que comencés a unir les indústries del carbó i l’acer de França i Alemanya (els tradicionals enemics en guerra) sota una única autoritat. Això faria la guerra “materialment impossible”. Així, els sis països fundadors, guanyadors i perdedors de la Segona Guerra Mundial, van crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer el 1951.
El govern francès va promoure també la creació d’una Comunitat Europea de Defensa amb el seu propi exèrcit europeu, però el pla no va ser ratificat per l’Assemblea Nacional francesa el 1954. La seguiren la Comunitat Econòmica Europea i, el 1957, la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica o Euratom, per limitar l’ús de l’energia atòmica únicament per a fins pacífics.
L’any següent, Alemanya, principal perdedora de la guerra, va ser acceptada com a membre de l’OTAN, l’aliança militar guanyadora. Aquesta decisió va posar tots els assumptes de defensa i seguretat a Europa Occidental en mans de l’organització transatlàntica. En contra de les esperances de Monnet i d’altres, l’intent de construir un sistema de seguretat a escala europea no es va convertir en un primer pas en el procés d’una integració continental més gran.
L’escenari ha canviat recentment a causa del conflicte obert entre la UE i l’OTAN expansives, d’una banda, i la Rússia expansiva, de l’altra. La guerra d’Ucraïna i la retirada i la desvinculació d’Estats Units d’alguns dels seus compromisos anteriors desafien el pacifisme tradicional de la Unió Europea. Com tots els imperis en algun moment de la seva expansió, la UE ha d’entrar en guerra i crear la seva pròpia maquinària bèl·lica. Així com la creació de l’euro va suposar una revisió de la dependència europea del dòlar nord-americà com a moneda global, un exèrcit europeu disminuiria la dependència militar d’Estats Units.
Vint-i-dos dels vint-i-set membres de la UE són membres de l’OTAN. En els darrers anys, el nombre de membres que compleixen amb el compromís de gastar el 2% del PIB en defensa ha passat de quatre a vint-i-tres. Tot i això, les seves contribucions són proporcionals a la seva proximitat a Rússia, de manera que Estònia i Polònia són els països que més gasten en termes relatius a les seves economies, i Espanya i Portugal figuren entre els que menys.
Lee tambiénTornem a temps “normals”
Rearmar Europa no seria només una empresa financera, ja que els seus exèrcits nacionals s’haurien de reestructurar com a exèrcit de tot Europa. Els sistemes de defensa nacional dels països europeus gasten junts tant com la Xina. Estan, però, en gran mesura desintegrats; operen de manera independent amb poca o cap col·laboració o coordinació, i els seus equipaments són redundants, estan duplicats. Com ha mostrat la guerra d’Ucraïna, els exèrcits dels vint-i-set països europeus podrien desplegar diversos tipus de tancs, avions de combat de models antics, submarins i diversos tipus de municions, i no estar al dia en tecnologies armamentístiques modernes, com ara drons i sistemes de guerra electrònica.
La indústria de defensa també podria dinamitzar tecnologies innovadores d’ús civil, com va passar a Estats Units, on al Departament de Defensa es van originar importants innovacions, com internet, el GPS, la telefonia mòbil o els drons. La inversió en nous mecanismes de defensa europeus podria fer que l’economia general es beneficiés de les novetats en tecnologies digitals, seguretat electrònica, robòtica i intel·ligència artificial, ajudant així indirectament les institucions centrals de la Unió Europea a sortir de la seva feblesa.
El 2024, la UE va publicar un document sobre l’Estratègia Industrial de Defensa Europea amb un pla per als deu anys següents, l’objectiu del qual seria reforçar la base tecnològica i industrial de defensa europea i adquirir cada cop més equips en col·laboració. Però les subsegüents propostes concretes haurien de ser aprovades pel Parlament Europeu i per unanimitat dels vint-i-set estats membres, un pas endavant que no sembla estar a l’horitzó previsible.