* L'autora forma part de la comunitat de lectors de La Vanguardia
Aquest matí la meva filla gran s'ha posat un vestit lila de cotó fluix que fa les vegades de jersei sobre la seva samarreta. El meu fill menor la va mirar desbordant d'admiració i li va preguntar si algun dia se'l deixaria. La seva germana gran li va respondre que quan li quedés petit l'hi regalaria, com sol fer amb qualsevol altra peça. Però al cap de poca estona mentre observava com les mànegues li arribaven a la meitat de l'avantbraç va agregar “en realitat, ja em queda petit, així que te'l puc donar avui”.
Immediatament, el petit es va col·locar el vestit per sobre de la samarreta del Reial Madrid que portava posada. Es va mirar al mirall amb un somriure que no li cabia al rostre i va etzibar “mira què guapa, semblo una princesa”. La seva germana li va corregir “guapo”, al que jo vaig afegir “cert, no deixes de ser un nen per portar vestit, si així és com et sents”.
La resta del matí va transcórrer com qualsevol altra, encara que amb algunes tombarelles per observar el vol del baix de la peça. Abans d'arribar a l'escola, li vaig advertir que potser algú comentaria alguna cosa sobre com anava vestit. Ell em va dir “a mi m'agrada”. “Suficient”, vaig pensar. Els vaig deixar a l'escola després d'haver intercanviat algunes frases de complicitat amb la mestra, com cada dia.
Al recollir-los a la tarda, ens quedem al parc i més enllà d'algun ajust en la motricitat del petit per poder escalar portant vestit, no hi va haver cap sobresalt. Durant el sopar, ell va comentar que un amic li havia dit que era una nena perquè portava un vestit. “Jo li vaig dir que a mi m'agradava, però no em va escoltar. Així que després ens asseiem en cercle juntament amb les mestres i el conversem entre tots”.
Em vaig sentir profundament agraïda. Cap a ell, per haver pres aquella decisió de manera tan autèntica i lliure. Cap a la seva germana i les seves educadores, per donar-li suport. Cap a la resta de les famílies de la comunitat i la gent que viu en el poble, per no burlar-se d'ell. Cap als moviments feministes i progressistes per aquests avenços en termes de conscienciació sobre el valor de la diversitat… I, finalment, em vaig sentir afortunada de ser mare avui, perquè deu anys abans no crec que hagués estat capaç d'acompanyar això amb tanta naturalitat.
Cap al final del sopar, la meva filla gran va compartir una reflexió: “jo sempre porto pantalons i ningú no em diu que soc un noi. No em diuen res”. “És cert” vaig validar, i li vaig explicar que “fa molt de temps, les dones només utilitzaven faldilla o vestit. Segurament llavors les primeres dones que es van atrevir a posar-se pantalons sí que hauran rebut alguns comentaris, com a mínim desagradables, injustos o desassenyats”. El meu marit va coronar “potser gràcies al que ha passat avui, algun dia que els homes portin faldilla o vestit serà tan corrent com que les dones portin pantalons”. Que així sigui.
Lee también
Participa!
Vols mostrar les teves fotografies?
Els interessats en participar en Las Fotos de los Lectores tan sols han d'escriure un email a la direcció de correu de la nostra secció de Participació ([email protected]) adjuntant la fotografia, explicant detalls de com i on va ser presa i aportant les dades de l'autor per a la firma de la imatge. És important indicar en l'assumpte del correu: 'Fotos dels Lectors´.