En l’adolescència em vaig fer d’esquerres per motius molt semblants a aquells pels quals ara potser em faria de dretes: per idiota. M’agradaven bandes en què els líders es penjaven per no decidir-se entre dues dones. O perquè es drogaven fins matar-se després d’apunyalar la nòvia jonqui. Llegia llibres de paios embogits, plens d’insults i sexe cutre. Recordo discutir amb algú perquè afirmava que a la Unió Soviètica no es respectaven els drets humans i deixar d’escoltar Van Halen perquè en un disc es van atrevir a utilitzar sintetitzadors. Quanta imbecil·litat, quanta tendresa.
Vaig ser d’esquerres per incomodar i molestar. Pel soroll, per cridar l’atenció. Detestava les pel·lícules sobre la Guerra Civil i els cantautors amb guitarra. Preferia que es cantés al pot de Colón que a Antonio Machado, cap Machado de fet. No suportava les corbates, la clenxa al costat, els que anaven a missa o treballaven en un banc. Detestava els que eren com el meu pare i la meva mare, com tots els pares i les mares de fet, menys les que sortien a les pel·lícules de John Waters.
Cridar un simple “no a la guerra” va tenir menys verí i maldat que votar Israel a Eurovisió
Faig aquesta confessió perquè les meves inclinacions polítiques no van ser el resultat d’un estudi preliminar sobre l’esquerra i la lluita de classes, sinó que vaig ser divertidament manipulat per un cert vandalisme d’anarcos i esquerrans, amb bons propòsits i mitjans absurds. Però la idiotesa que potser em portaria ara a la dreta extrema és diferent d’aquella beneiteria naïf. La realitat ara és molt més complexa i està sent destruïda per xarxes de tècniques de manipulació sofisticades que gairebé no deixen marge ni reflexió, desbocats cap a un objectiu violent i salvatge. La ideologia ha estat brutalment saquejada, rebentada i esmicolada per qui està prement l’accelerador amb la irresponsabilitat suprema de l’anonimat de les xarxes socials, per un nihilisme de nen de casa bona, de venjatiu acomplexat i sàdic.
Lee tambiénMissatges que jo et vaig enviar
Quan els vidres es trenquin en una sola nit, en plena gresca del sentit comú talibà, cadascú haurà de collir la seva pròpia responsabilitat de terra. En perspectiva, cridar un simple “no a la guerra” va tenir menys verí i maldat que votar Israel a Eurovisió mentre s’estava bombardejant Gaza. Vist així, el meu jo adolescent potser no va ser tan idiota.