Repensar la dreta
LA PELL DE BRAU
El Partit Popular celebrarà el seu congrés la primera setmana de juliol. La convocatòria es produeix en un context d’enorme polarització política i d’acusat deteriorament institucional, amb un Executiu assetjat per múltiples problemes i amb dificultats creixents per governar. En aquest context, el PP ha d’oferir a la societat la seva alternativa, no n’hi ha prou amb l’antisanchisme, i per això haurà de definir l’ideari en què aquesta es fonamenta. A més, això és urgent per una raó addicional: el model institucional, polític, territorial, econòmic i social fundat el 1978 està en crisi i s’imposa la necessitat de reformar-lo per fer front als reptes del segle XXI.
El centredreta no es pot convertir, com va passar entre el 2012 i el 2018, en el taller de reparacions del col·lectivisme governamental, sinó que ha d’adoptar una estratègia de canvi suportada per una filosofia nítidament diferent. L’experiència del marianisme és una lliçó del que passa quan s’accepta el nucli central de l’herència rebuda de l’esquerra. Aquí i ara, no n’hi ha prou amb fer fora l’esquerra del Govern, sinó que cal frenar i invertir el camí caminat per les Espanyes des del 2004. Aquestes es troben en un d’aquells moments en què els “corrents creuats” de l’opinió pública, en terminologia de Dicey, estan en el seu màxim; això és, l’opinió que és subjacent en la societat és confusa, vaga i caòtica.
Aquest escenari és sens dubte complicat, però crea les condicions adequades per plantejar una alternativa de ruptura amb el col·lectivisme a la Vella Pell de Brau. La polarització existent reflecteix la fallida de l’statu quo que ha dominat el panorama durant, almenys, les últimes dues dècades. El col·lectivisme vegetarià, la socialdemocràcia, està esgotat. Ha estat abandonat pel mateix PSOE, l’única senya d’identitat del qual és conservar el poder, i és rebutjat per la dreta cañí.
Encara que l’oferta de totes dues no sigui l’adequada i convenient per abordar els problemes de les Espanyes, la seva coincidència en el diagnòstic (l’esgotament del model socialdemòcrata) és encertada. En aquest panorama, el centredreta ha d’enarborar la bandera de la llibertat arriada i oblidada durant massa temps com a eix del seu ideari.
D’entrada ha de dissenyar una estratègia orientada a limitar el poder de l’ Estat per interferir en la vida, en la llibertat i en la propietat dels individus. Això implica, entre altres coses, comprometre’s a recuperar i enfortir les institucions bàsiques de la democràcia liberal i a mantenir la llei, l’ordre i fer complir els contractes. Aquestes funcions essencials han estat i són incomplertes de manera sistemàtica per un Govern per a qui la igual llibertat da-vant la llei ha de ser i mereix ser sacrificada en funció dels seus interessos ideològics, polítics i electorals.
El PP ha d’oferir a la societat la seva alternativa, no n’hi ha prou amb l’antisanchisme
Per això cal restaurar la igualtat davant la llei, el reconeixement dels mateixos drets a tots els individus i fer-ne de la protecció una tasca essencial dels poders estatals. A més, aquí rau la força de l’ Estat, la seva capacitat de ser inclusiu, d’aconseguir l’adhesió dels ciutadans a les regles del joc, de minimitzar les pressions corporatives de tota mena i els intents d’imposar des dels governs una visió partidista i ideològica de la vida o de la civitas. És també el camí per als que desitgen preservar determinats ideals tradicionals en què la base ha de ser la lliure adhesió dels individus, no la coerció estatal. Un Estat de tothom ha de ser bel·ligerant contra qualsevol manera d’opressió i de privilegi.
El PP s’hauria de plantejar una política destinada a fer que la lliure competència i el sistema de preus puguin operar amb eficàcia. La competència als mercats és el millor instrument per posar fi als privilegis, per premiar el talent i l’esforç, per protegir i millorar les condicions de vida dels consumidors, dels treballadors i, en especial, dels espanyols amb menys nivell de renda. Tothom, tret dels grups protegits per les regulacions del Govern central, es beneficia d’un ordre competitiu.
Cal garantir l’accés de tots els espanyols a una sèrie de serveis bàsics: educació, sanitat, etcètera. Ara bé, això no implica la provisió monopolística d’aquests serveis pels poders públics. De la mateixa manera, el disseny de les polítiques per combatre la pobresa ha d’evitar la seva transformació en un mode de vida permanent, la qual cosa exigeix temporalitat i condicionalitat en els ajuts. Això suposa dur a terme una revisió o una reforma dels programes de l’ Estat de benestar per fer-lo més eficient i perquè, a més, això és una cosa imprescindible per garantir la sostenibilitat de les finances públiques.
Cal formular a més una estratègia pressupostària i fiscal destinada a convertir l’equilibri dels comptes públics en una regla d’or i reduir el binomi dèficit-deute públic mitjançant una retallada de la despesa pública que permeti rebaixar una fiscalitat excessiva, que és penalitzadora del treball, de l’estalvi i de la inversió. La càrrega fiscal suportada pels contribuents de les Espanyes no només mina la creació de riquesa i erosiona el seu nivell de vida sinó que redueix a més la llibertat. La mida de l’ Estat és massa gran i ineficient; treu recursos creixents de les famílies i de les empreses. L’ Estat s’ha convertit en l’amo en comptes de ser el súbdit dels ciutadans.
Sens dubte, aquestes idees no conformen un programa, però sí que suggereixen algunes de les grans línies que haurien d’inspirar l’ideari del centredreta en aquesta hora de les Espanyes. És possible? Només els déus ho saben.