Amb Mario Vargas Llosa desapareix l’últim gran liberal del segle XX quan les idees per les quals va lluitar al llarg d’una llarga vida, la democràcia liberal i el capitalisme de lliure empresa, les dues expressions institucionals de la societat oberta, pateixen l’embat del col·lectivisme d’esquerres i de dretes. Tots dos arroguen al poder el privilegi no només de controlar les accions dels homes sinó de governar les seves fantasies, els seus somnis i la seva memòria. Contra això va lluitar en la seva obra de ficció, en l’assagística, en la periodística, en les innombrables aparicions públiques que va fer. Les seves novel·les eren un exercici de rebel·lió contra la voluntat autoritària i totalitària d’immobilitzar el present, ideal suprem de totes les dictadures, i els seus escrits de no-ficció eren l’expressió d’aquesta mateixa visió.
Vargas Llosa va ser l’encarnació de l’intel·lectual compromès amb la veritat i la llibertat. Va comprendre molt aviat el caràcter letal de les utopies d’esquerres, aquelles bellíssimes dones amb el cap als núvols i els peus en un bassal de sang. Això el va portar a una ruptura primerenca i dolorosa amb alguns/molts intel·lectuals que havien abraçat i continuaven professant la fe marxista leninista malgrat els seus crims. Això el va convertir en un traïdor a la causa i el va guanyar l’odi i la desqualificació perenne de bona part dels seus antics amics. Va deixar de ser un company de viatge dels pelegrins a l’ Havana i a Moscou quan la majoria dels intel·lectuals del seu món continuaven admirant i rendint homenatge a l’ Ogre Filantròpic.
Si s’hagués de triar una contrafigura de Vargas Llosa no seria, com s’assenyala de vegades, la de García Marquez, sinó la de Jean-Paul Sartre. Aquest va mantenir la fe en el comunisme fins a arribar a aplaudir els judicis de Moscou i negar l’existència del gulag, un invent propagandístic de la dreta reaccionària i imperialista. I va mantenir aquestes idees fins a la mort. Vargas Llosa no va sucumbir mai al que Julien Benda va denominar al seu llibre del 1927 la “ trahison des clercs”, per bé que això el deixés en un aïllament poc esplèndid en una escena dominada per l’esquerra fòssil i reaccionària satel·litzada per l’URSS. I Mario no va adoptar en aquest sentit un laissez faire , lais sez passer , un rentar-se les mans, una retirada a l’ Olimp de l’art, a una torre d’ivori, sinó que la va combatre de manera constant i irreductible al llarg de la seva existència.
L’evolució ideològica de Vargas Llosa va ser popperiana; això és un exercici de racionalisme crític. Tota pretensió de veritat i de coneixement ha de passar el sedàs de la consistència lògica de les hipòtesis que es plantegen i de la contrastació empírica. I els resultats d’aquest procés no són mai definitius. Aquest enfocament és antitètic amb la conversió de les idees polítiques en una espècie de religions seculars adoptades de manera acrítica pels seus seguidors. Aquest és l’autèntic antídot contra el sectarisme, contra la conversió dels idearis en teologia i una vacuna d’escepticisme sa davant el pensament màgic i únic. El món avança a través d’un procés d’assaig-error i això implica llibertat de pensament i d’acció.
De la mateixa manera, Vargas Llosa va denunciar els règims autoritaris de dretes. No va mostrar mai cap complaença respecte a ells i sempre va considerar inseparable la unió entre la democràcia i la llibertat. Per a ell, el liberalisme era un sistema integral de principis i no un menú a la carta amb els ingredients combinats a gust del consumidor. Per això la nul·la tolerància que tenia envers les dictadures de dretes encara que, algunes d’elles, fossin favorables a la llibertat econòmica.
Tenia el do de fer arribar al públic amb claredat i de manera atractiva els ideals de la llibertat
El nacionalisme, bandera de les dictadures conservadores a Hispanoamèrica i fora d’ella, era per a Mario una expressió del col·lectivisme, una manera de sacrificar els drets individuals als altars d’un interès nacional que té com a propòsit legitimar l’abús de poder per part dels governants; una inflamació patològica i tòxica del patriotisme.
Com a autor de ficció, Vargas Llosa rebutjava qualsevol intent de manipular la història, de fer-la servir com un instrument al servei dels governs de torn per proporcionar-los una coartada legitimadora de totes les seves malifetes. En aquesta línia sempre recordava l’exemple dels inques. Mort l’emperador, el nou refeia la memòria oficial, corregia i reconstruïa el passat ajudat en aquesta tasca per laintel·liguèntsia de la seva cort, els Amautes. La construcció d’una història oficial i la prohibició d’oferir-hi alternatives ha estat un dels recursos constants i favorits dels sistemes autocràtics i, tot i que sembla mentida, d’alguns autodenominats democràtics en l’hemisferi occidental.
Lee tambiénEuropa s’ha de rearmar
Finalment, Vargas Llosa tenia un do especial, el de fer arribar amb claredat, amb precisió i de manera atractiva els ideals de la llibertat a un públic massiu. La seva capacitat dialèctica rivalitzava amb els dots literaris i els que han tingut l’honor i el plaer d’escoltar-lo en poden donar testimoni. També els que han tingut la fortuna de ser els seus amics i d’acompanyar-lo durant anys són testimonis de l’encant, de l’accessibilitat, de la magna generositat que tenia. Era l’antítesi de la presumptuositat i de l’arrogància.
D’ell queda una obra immortal, però, sobretot, un monument al coratge i a la coherència d’un pensador liberal que ja ha entrat amb ple dret al panteó dels grans.