El 25 d’abril passat, tres dies abans de la gran apagada, es commemorava a Portugal el 51è aniversari de l’arribada de la democràcia, que tan important va ser per als nostres veïns i, en certa manera, també per a nosaltres, especialment per als joves de llavors.
El que va succeir a Portugal la primavera del 1974 ens va omplir d’esperances d’un canvi que, igual que havien aconseguit els portuguesos de manera pacífica, per més que estigués liderat pels militars, podríem aconseguir també aquí. Fins i tot molts viatjàrem a Portugal per assaborir l’aire de llibertat acabada de conquerir i ens passejàrem per la bella Lisboa, més bella que mai, alliberada per fi de les urpes de la dictadura.
El cop contra Salazar seria anomenat revolução dos cravos, revolució dels clavells. Un nom apropiat per a una revolució en la qual la gent posava clavells als canons dels fusells dels soldats. Les fotografies amb clavells en lloc de bales, armes convertides en flascons, flors, bellesa, en comptes de destrucció, van fer la volta al món i encara moltes es poden veure a internet.
Cal assenyalar la importància que va tenir la ràdio en el triomf de la revolució. Va servir de sant i senya per derrotar una dictadura, en emetre la cançó de José Alfonso, Zeca, Grândola, vila morena. Fou Rádio Renascença a les 0.20 h del dia 25 d’abril del 1974 qui va donar la consigna perquè el Moviment de les Forces Armades (MFA), en diversos llocs del territori, comencés l’aixecament.
També la ràdio fou fonamental el dia que ens vàrem quedar sense electricitat, el 28 d’abril. La ràdio ens va anar oferint la informació del que succeïa. Per a molts l’únic nexe amb l’exterior eren les notícies que emetien les diferents emissores, aquestes sí accessibles, malgrat la manca de la xarxa elèctrica, si tenies a l’abast un petit transistor d’aquests que van amb piles. Tant és així que es van formar rotlles als carrers al voltant de persones que aixecaven a la mà, enarborant-lo, com si d’una bandera es tractés, un petit transistor, al màxim de volum, per poder compartir amb el nombre més gran possible de persones, famolenques de notícies, el que explicaven des dels estudis.
El dia de l’apagada es van formar rotlles als carrers al voltant de persones que duien un transistor
En altres llocs, als bars a les fosques, es compartia amb els clients les ràdios portades de la rebotiga. Servir notícies era més necessari que servir entrepans, encara que en alguns s’intentessin les dues coses, fiant al personal, que no portava altres diners que els de plàstic, amb els quals era inútil intentar pagar.
La ràdio, sí, la ràdio amb piles, es va convertir en bé de primera necessitat i, com passa en circumstancies com aquestes, els magatzems i els basars on es venien transistors en van duplicar o triplicar els preus –cosa no massa ètica, per cert– i en moltes botigues es van esgotar els aparells.
Segons un estudi realitzat per Appinio per a Atresmedia, un 71% dels enquestats va revelar haver estat pendent de les notícies de la ràdio el dia 28, enfront d’un 40% que ho fa habitualment. A més, el 67% va escoltar la ràdio durant més d’una hora, quan en condicions normals ho fa un 53%. Un 93% va valorar positivament la utilitat de la ràdio durant l’apagada i el 89% la va considerar el mitjà més important del dia, molt per sobre d’altres canals.
M’agrada poder comprovar que una enquesta seriosa referma les meves creences. Jo soc una gran fan de la ràdio. Les primeres notícies del dia m’arriben gràcies a les ones. Salt d’una emissora a una altra, sense descartar-ne cap, per saber com interpreten l’actualitat i així poder contrastar-la. Després escolto amb els ulls el que diu la premsa.
Lee tambiénEl pitjor de l’apagada
Confesso, doncs, que els meus matins tenen molt a veure amb la ràdio, però també les meves nits, especialment aquelles en què l’insomni es fa més persistent i amb ell arriben els fantasmes, la ràdio em fa una companyia immillorable.
Devem molt a la ràdio i als qui la fan. Avui potser, enfront de la televisió, la seva germana més jove i en aparença més glamurosa, i enfront de les xarxes, no gaudeix del prestigi que mereix, encara que sigui capaç de recuperar-lo en només un instant, com va succeir el 28 d’abril. Un prestigi que cal tenir molt present. Visca la ràdio!