La inseguretat és una de les principals preocupacions ciutadanes perquè les xifres de delictes són altes, malgrat que es comencen a estabilitzar. La consellera d’Interior de la Generalitat, Núria Parlon, ha pogut constatar durant els primers nou mesos en el càrrec que aquesta preocupació és compartida pels alcaldes després de recórrer uns 20.000 quilòmetres, visitar més de 60 ciutats i presidir una junta local de seguretat pràcticament cada setmana.
Durant aquest periple ha pres la temperatura del problema i ha recollit les peticions dels alcaldes, que es podrien resumir en dues: més policies i més càmeres de vigilància. L’increment d’agents s’està cuinant i encara trigarà quatre o cinc anys a culminar-se. En canvi, instal·lar càmeres és més senzill, barat i efectiu. Els Mossos constaten que allà on es posen càmeres es redueixen els delictes. Això ha provocat que entre els ajuntaments hagi corregut la veu sobre l’efectivitat d’aquest tipus de vigilància, i la seva instal·lació és una petició recurrent. Tant és així que, com anuncia Parlon a l’entrevista que publiquem avui, Interior donarà ajuts als municipis que vulguin col·locar-ne.
Sembla que han quedat aparcades les dures reticències d’alguns sectors socials i polítics a aquesta mesura de vigilància. L’oposició a les càmeres recorria sempre a la comparació amb el programa de televisió Gran Hermano , on uns concursants convivien sota la mirada permanent dels objectius. Ens deien llavors que era intolerable convertir les nostres ciutats en una mena de plató televisiu i rebutjaven el que es va arribar a batejar com a Estat policial. Però aquesta exageració, pròpia de la retòrica política, ha xocat amb la crua realitat i la població prioritza molt més la seguretat que perdre una certa intimitat al carrer. Per això, reclamen més policies i càmeres, perquè sostenen que qui tem un uniforme o la vigilància telemàtica és perquè té alguna cosa a amagar. A més, en plena efervescència de l’exposició pública que donen les xarxes socials, s’ha relativitzat que hi hagi una càmera més o menys a l’espai públic, sobretot si és per la nostra seguretat i se’n fa un bon ús policial. Així doncs, el Gran Germà ha quedat amnistiat.
