Jaume Collboni (PSC) creuarà demà passat, dimecres, l’equador del seu mandat com a alcalde de Barcelona. Ho farà al capdavant de la minoria de govern municipal més exigua, avalat tan sols pels seus deu regidors, una quarta part del total de 41 del Consistori. Encara que el suport de BComú li va permetre fa dos anys empunyar la vara de comandament, desbancant el candidat més votat, Xavier Trias, cap de llista de TriasxBCN, el batlle socialista ha recorregut des d’aleshores a aliances ocasionals, a la geometria variable, per tirar endavant la seva acció de govern. Però no ha aconseguit aprovar pressupostos, ni li serà fàcil fer-ho en el que li resta de mandat, per al qual estudia mocions de confiança i pròrrogues dels comptes.
En l’entrevista que ahir va publicar La Vanguardia , Collboni reivindica la seva tasca de govern i destaca els avenços en neteja i seguretat, dos capítols en els quals ha posat èmfasi durant els seus dos primers anys com a alcalde. És cert que pel que fa a la neteja Barcelona ha progressat. I dades recents com la reducció del 16% dels delictes a Ciutat Vella durant el primer quadrimestre d’aquest any indiquen que també en aquest ordre hi ha avenços.
Però és clar que en l’àmbit de la neteja l’alcalde pot mobilitzar recursos i disposa de capacitat executiva, mentre que en el de la seguretat amb els esforços municipals no n’hi ha prou. Entre altres raons perquè el fenomen de la reincidència persisteix, de la mateixa manera que persisteix l’escassetat de jutges i de jutjats, de correcció no immediata.
Hi ha hagut millores en neteja i seguretat, però el dèficit d’habitatge continua sent alt
No li resultarà més senzill a l’alcalde reduir la dificultat d’accés a l’habitatge, considerada en els sondejos del CIS des del desembre de l’any passat com la principal preocupació dels espanyols. Collboni afirmava en l’entrevista que espera assolir un ritme de producció de mil pisos protegits a l’any. Tant de bo ho aconsegueixi. Però és un fet que la promoció privada d’habitatge va entrar en fase de letargia quan l’alcaldessa Colau va promulgar la normativa que obligava a reservar el 30% dels nous pisos a usos socials. Per revertir aquesta situació és imprescindible establir noves aliances entre el sector públic i el privat. Per a la qual cosa seria convenient moderar els retrets a la promoció privada.
Desencallar aquest tema ha de ser una prioritat i és l’alcalde qui ha de prendre la iniciativa i facilitar un pacte sense més dilació. En aquest sentit, Junts ha ofert un acord per reformar aquesta norma a canvi d’una rebaixa de l’IBI. Els socialistes, que només acceptarien la proposta si s’augmenta la pressió fiscal sobre el turisme, s’haurien de prendre seriosament l’oferta i negociar una modificació que desbloquegi el mercat de l´habitatge.
A Barcelona, que s’acosta a la saturació turística, la idea de gravar els nostres visitants no és forassenyada. Però la recerca d’una solució equilibrada sembla el més aconsellable. No hi ha altres sectors que, com el turisme, aportin al voltant del 12% al PIB de la ciutat. I ja s’ha registrat certa desacceleració, que va en la bona direcció –menys turistes, més ingressos–, però que s’ha de pilotar amb molta delicadesa, per no causar una retracció lesiva, i que s’ha de desenvolupar en paral·lel al foment d’altres sectors, des de la biomedicina fins a les noves tecnologies, perquè vagin guanyant terreny en la generació del PIB ciutadà. Coincidim amb l’alcalde quan diu que Barcelona vol ser una ciutat amb turistes, no una ciutat turística. Però darrere d’aquest objectiu no s’han de cometre errors de càlcul.
L’alcalde hauria de dedicar més esforç a teixir complicitats amb els col·lectius ciutadans
Hi ha dos assumptes més mereixedors de comentari: el de les obres públiques i el de la circulació rodada. Collboni va dir que intentaria emprendre obres –un altre capítol en el qual té marge de maniobra i pot presentar resultats a final de mandat– sense estressar la ciutat. En aquest aspecte, no ha complert. Barcelona està ara, literalment, de cap per avall, amb la circulació molt afectada. No discutim pas la pertinència de cadascuna de les obres, però sí la simultaneïtat. Això ens porta al tema de la circulació, i a dir que el cotxe no pot ser expulsat quan encara no són operatives, o deixen molt a desitjar, totes les alternatives de transport públic necessàries.
En el seu interès, i sobretot en el de Barcelona, Collboni hauria de dedicar més esforços a teixir complicitats amb diversos col·lectius ciutadans, des del veïnal fins al turístic, des del científic fins a l’hoteler o el comercial, entre altres de decisius per a la bona marxa de la ciutat. Potser hi trobarà més voluntat de consens i suports que no pas en una escena política fragmentada, on les diferències s’aguditzaran encara més així que ens anem acostant a les municipals del 2027.