Sebastià Feliu, reformador de cabanes del Pirineu: “Malgrat que les bordes tenen 400 anys, es van construir amb excrements de vaca barrejats amb terra i palla, per la qual cosa poden durar uns altres 400”

L'eco turisme és cada vegada més sonat dins dels plans i escapades de cap de setmana. Encara que, com tot, si a aquest li afegim esperit local i història, el resultat és encara més agradable. 

Les bordes són construccions típiques del Pirineu que utilitzaven els pastors d'altres temps. Aquesta classe d'edificacions continuen pertanyent al cor dels seus hereus, com el de Sebastià Feliu. El jove de 23 anys es dedica a restaurar-les per promoure el turisme respectuós a la zona. Un projecte que va començar amb 17 anys i que enalteix la tradició de la seva família.

Avui parla amb La Vanguardia per explicar com és el procés de restauració d'aquestes construccions amb més de 400 anys d'història.

Un turisme diferent

Donar una segona vida

Com va sorgir el projecte?

Principalment, va sorgir per una necessitat personal. Tenia 17 anys i vaig començar a estudiar a Barcelona. El lloguer aquí és car i havia de costejar-me el pis, la carrera i les pràctiques de laboratori. Vaig pensar que hauria de treballar passi el que passi i vaig buscar alternatives. 

Vaig decidir enfocar els meus esforços a reformar una cabana que havia construït el meu avi fa molts anys per llogar-la. A poc a poc, va anar evolucionant d'una simple cabana a un projecte amb visió i propòsit.

De quin tipus de cabanes parlem?

Són bordes. Són típiques de la regió del Pirineu i són construccions antigues que utilitzaven els pastors para dormir, guardar eines rudimentàries i portar el bestiar a la primavera. Moltes estan abandonades perquè ja no tenen utilitat pràctica i s'estan perdent, així que la majoria són en ruïnes. Amb aquest model, la idea és donar-los una segona vida, una nova oportunitat.

De quina regió parlem exactamente? 

Això és a la vall del poble d'Alins, al racó que fa frontera amb França i Andorra. Encara que, realment, aquestes edificacions són típiques de gairebé tot el Pirineu, en qualsevol lloc on hi hagués ramaderia, existeixen aquestes cabanes de pastors.

Quin és l'objectiu?

Busquem posar en relleu una cosa que ja està allà, mantenint la seva essència, i intentant respectar la seva tradició per damunt de tot. Seria molt diferent si un arriba a un lloc històric, el destrueix i construeix una cosa nova. Cada borda és diferent, especial, i s'ha de preservar la seva essència.

La del meu avi, per exemple, és de les més recents, però moltes tenen 300 o 400 anys. Per allà han passat generacions: avis, besavis… El meu pare m'explicava que de petit pujava allà, es feia patates fregides i passava dies, de vegades setmanes, amb el bestiar. Em faria pena que algú convertís això en un hotel, per exemple. Es tracta de mantenir un equilibri entre les dues parts.

Com vas aconseguir les tres bordes?

M'han vingut de família: la del meu avi i una altra més. La tercera sí que la vaig haver de comprar. Hi ha altres propietaris, però la majoria són reticents a vendre per l'afecció emocional. Encara queda una generació, com la del meu pare, que les recorda en ús. És un tema complicat, però a llarg termini crec que s'acabarà fent alguna cosa perquè no es perdin.

Quina és la part més complicada de transformar una borda de 400 anys? 

Encara que siguin antigues, es van construir sense ciment, utilitzant excrements de vaca barrejats amb terra i palla, creant una massa que donava forma a murs molt amples i estables. Si no han tingut goteres o s'han anat reparant, poden durar 400 anys més. El problema és que, en quedar en desús, ningú no revisa el seu estat. Si la teulada falla, les altres coses s'ensorren.

Pel que fa a interiors, també hem intentat mantenir-ho tot gairebé idèntic. Entres i et sorprens: hi ha mobles, llum, aigua... En la planta baixa, conservem els antics bevedors de les vaques. En la part superior hi havia el pastor, que aprofitava la calor corporal dels animals com a calefacció. Això també ho mantenim. Només hem afegit electricitat i aigua corrent, encara que a l'hivern no sempre està disponible, ja que som al mig de la muntanya.

Quin tipus de turisme vols promover? 

Ve gent de tota mena. Molts, per exemple, és el seu primer contacte amb la muntanya. Intentem conscienciar abans que arribin. Alguns són experts, d'altres al contrari. El bonic és veure aquell primer contacte. És una experiència difícil de trobar: estar sol al mig de la muntanya.

Més enllà de preservar el patrimoni i la història de la vall, volem oferir una alternativa a la vida accelerada de la ciutat. Sense estímuls constants ni pantalles. En arribar allà, l'estrès es redueix al mínim. Veus les muntanyes, estar sols en la natura, et fa sentir petit.

Com ha estat la difusió del proyecto? 

Al principi, molt boca a boca. La gent que ha vingut ha quedat molt satisfeta, fins i tot amb records que els duraran tota la vida. Això es comparteix amb amics i la bola creix.

Has considerat plataformes com a en línia per a difundirlas? 

Sí, però prefereixo evitar-les. Són molt genèriques i aquest lloc no és per a tot el món. Hi ha serveis bàsics: llum, aigua, cobertura o wifi via satèl·lit. Prefereixo una divulgació enfocada a un públic específic. Al final, és un projecte molt personal. Cedir-lo és compartir una cosa pròpia, feta amb les teves mans. Per això és important que qui vingui sàpiga on i per què va.

En l'àmbit cultural, és també una oportunitat per a l'ajuntament i els veïns. Una forma de ser innovadors des del rural, posicionar Alins al mapa —un lloc que probablement ningú no coneix—, i que això beneficiï tots. Recuperar edificis històrics construïts pels nostres avantpassats i posar en relleu el que ja teníem.