Durant segles l’art va ser de dretes. L’encarregaven els poderosos, com se’ls anomena ara, les monarquies, la noblesa i, sobretot, l’ Església. Amb l’impressionisme, l’art va sortir al carrer, l’artista es va sentir més lliure per pintar el que volia, i després un comprador, també lliurement, comprava, o no, aquella obra. El paper de l’artista i del comprador es van igualar. Un ja no treballava per a l’altre, eren en un pla d’igualtat. I el comprador podia ser de dretes o d’esquerres, encara que durant molts anys els compradors van ser d’una burgesia majoritàriament de dretes. Van comprar teles boniques que van decorar els seus habitatges.
Però els artistes no van deixar d’evolucionar i aquell art impressionista, tan bonic, va començar a donar pas a escenes menys boniques, que reflectien un món més real, imatges del dia a dia, de guerra, de pobresa o, simplement, imatges abstractes que, en moltes ocasions, denunciaven injustícies de la societat. I aquelles obres d’art les van començar a comprar els que hi sintonitzaven, ja no només persones de dretes, sinó també intel·lectuals i professionals liberals, prioritàriament d’esquerres, i així l’art es va democratitzar.
L’art contemporani pot apel·lar a principis de l’esquerra o de la dreta, depèn del que senti l’artista
Els museus van agafar un paper molt important adquirint obres perquè tothom les pogués veure, seleccionades per funcionaris que moltes vegades guanyaven menys que els artistes a qui els compraven els quadres, amb la qual cosa podien ser tan d’esquerres com ells. Perquè, no ho he dit encara, artistes tan famosos com Picasso no van amagar mai la seva proximitat al comunisme.
És l’art figuratiu de dretes i l’abstracte d’esquerres? No, ni tampoc el contrari. L’art contemporani pot apel·lar a principis de l’esquerra o de la dreta, depèn del que senti l’artista. I se sol veure en cada cas, sense ser-ne un expert. Jo tinc un petit quadre del Che Guevara a cavall, que mostra, sense cap mena de dubte, el pensament polític de Guinovart, l’autor.
Lee tambiénEstimats avis
El que és veritat és que avui dia el públic, en general, la burgesia, compra menys; així ho demostren les xifres de vendes de les empreses de subhastes, i això s’hauria de compensar amb les adquisicions dels museus. Però sembla que no estan massa per la feina. Ja entenc que un polític que ha de retallar un pressupost, ho faci abans d’un museu que d’un hospital. Però no s’ha d’oblidar que l’art és educació, i que tampoc no se n’haurien de retallar els fons. Un país que oblida el seu art oblida part de la seva història. I això no li interessa ni a l’esquerra ni a la dreta.