Soc un viatger, no un turista
Tots volem ser selectes viatgers, no turistes en massa; perquè, com totes les pràctiques, el turisme es devalua quan les classes que el practiquen són devaluades, i avui el turisme és un fenomen de classes populars. I, a més, és una indústria sense la qual no podem sobreviure –el 13% del nostre PIB–; però amb la qual no podem conviure amb qualitat (dispara el preu de l’habitatge i incomoda els residents). I és més fràgil del que pensem, perquè no és un producte necessari, sinó una experiència passatgera i, per tant, prescindible. Així doncs, com adverteix D’Eramo, la solució de tantes ciutats, que aspiren a tenir menys turistes i que gastin més, pot acabar amb el turisme. Un altre final seria provocat per les retallades de les pensions i les vacances que el fan possible. I aquest final seria també el del 13% del nostre PIB.
Per què el turisme s’ha convertit per tants en un problema?
Ni italians ni espanyols no podem viure sense turisme –suposa més del 13% del nostre PIB–, però tampoc podem viure amb això: les ciutats i els ciutadans ja no suporten més turistes.
No deu ser que no podem viure amb massificació turística, però sí amb turisme?
Per Déu, el turisme és una indústria més: per què no ens queixem de la sobreproducció de mobles o de màquines o de química?
Per què sí del turisme?
El turisme és el sector germà petit del gran capitalisme empresarial...
Sempre es diu que genera poc valor, que no augmenta la productivitat...
El gran capital no se’l pren seriosament perquè encara hi ha una cosa còmica en els turistes amb les seves banderoles, guies i cues...
Ningú no pensa quan veiem “turistes” aquí que nosaltres ho som a la seva ciutat.
En canvi, el turisme va requerir grans i profundes revolucions tecnològiques per ser possible: primer, la revolució industrial, que va propiciar la del transport amb trens, vaixells, avions...
Per als grans passatges.
Aquesta va ser la segona part de la revolució del turisme: calia fabricar masses de viatgers, perquè el viatge de plaer era fins aleshores un producte d’elit.
L’avió era només per a milionaris.
Fins als anys seixanta només la jet set , la que podia permetre’s el jet , d’avions amb poques places amb hostesses que servien xampany a l’embarcar i el glamur d’un passatge selecte.
No em sona a Ryanair d’avui i similars.
Perquè van caldre dos segles de conquestes socials per omplir aquests milers d’avions amb turistes: treballadors amb un mes de vacances pagades; pensionistes amb bones pensions i molt de temps...
Temps lliure i ben retribuït.
La de les pensions va ser una altra revolució, però costosa i lenta: crear masses de turistes va requerir dècades de furibundes lluites socials. Per això el 90% dels turistes són jubilats o ocupats de vacances o motxillers que aprofiten que els seus pares els hi paguen.
El turisme, fenomen social o socialista?
És una conquesta social resultat de la lluita del moviment obrer i conseqüència de la revolució industrial; i la democratització del temps lliure. Però, sobretot, està vinculat a la nostra idea de llibertat.
En quin sentit?
Molts van descobrir amb la pandèmia que la llibertat de moure’s pel planeta és un bé
preuat que no teníem i encara no tenen tots els humans. Recordi que el mur de Berlín
va començar a esquerdar-se quan els alemanys orientals van començar a demanar visats per visitar Hongria en massa.
Avui sembla mentida que un Estat pogués prohibir viatjar.
El mateix ens va passar quan va acabar la pandèmia: vam viatjar com bojos, perquè a la fi érem lliures. Per això li deia que el turisme és un moviment polític: és llibertat.
Molesta quan la llibertat és en massa?
Norberto Bobbio ens deia que qualsevol costum es devalua quan les classes socials que el practiquen són devaluades.
Doncs descriu la degradació del turisme.
Quan el practicaven les elits era una cosa bonica, però a mesura que el turisme està a l’abast de les classes baixes i els pensionistes el desvalorem. Hem passat d’aspirar a ser jet set a lamentar ser low cos t.
I ja ningú no vol passar per turista.
Tots volem ser viatgers; no pas turistes. El menyspreu al turista és proporcional a l’augment de turistes de classes populars. El 1826, Gobineau ja es reia dels “ramats de turistes” a Florència, encara que eren molt poquets.
Tots som avui turistes que menyspreen els altres turistes?
Perquè a les classes populars sovint no els agrada reconèixer-se com a tals i diem “soc viatger, no turista” fins i tot quan viatgem en grup. És com quan la gent parla de “la gent” com si ells no ho fossin. I són –som– gent.
Abans viatjar era anar a la platja del poble del costat i avui cal anar a Tòquio per dir-ho?
La lluita de classes, deia també Bobbio, sempre adquireix la forma de la persecució. Els del darrere volen imitar els del davant.
“Vull anar a París, com els rics”.
I, sobretot, perquè soc especial. Avui no és tant viatjar per ser ric sinó “especial”.
Ens cansarem del turisme?
Només hi ha tres maneres de frenar-lo:
tancar fronteres com va fer Mussolini;
encarir els viatges fins que només viatgin els rics com abans, o bé retallar vacances, sous i pensions.
Què creu que passarà?
Encarirem el turisme, perquè és el que volen les grans ciutats i governs: pocs turistes, rics
i que gastin.
No encareixen també l’habitatge llogant-lo només per uns dies?
El turisme és un motor que es destrueix a si mateix, començant pel medi ambient.
