A hores d’ara, molts de vostés ja hauran llegit anàlisis interessants sobre els fonaments teològics de Jorge Mario Bergoglio, anècdotes de la seua elecció i balanços del seu mandat. A hores d’ara, molts de vostés pensen que ja coneixen bastant de la seua figura. Per això, m’adrece avui al seu cor i no al seu cap amb aquest escrit que m’agradaria fora com una carícia suau i continguda, lleu i entranyable, d’agraïment.
En 1913, Marcel Proust, en la seua obra Pel camí de Swann , primer tom d’ A la recerca del temps perdut , va fer famós el sabor d’aquella magdalena que li va recordar a la que la seua tia Léonie li donava d’infant: “Però, quan d’un antic passat no en queda res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, solament l’olor i el sabor, més fràgils però més vivaços (…), continuen encara vius molt de temps, com ànimes, per a recordar, per a esperar, per a anhelar, sobre les ruïnes de tota la resta, per a portar amb si sense defallir, en la seua goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record”.
Cent onze anys després, Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, va evocar aquesta mateixa sensació en un amagat fragment de la seua encíclica Dilexit Nos (2024). Com Proust, Bergoglio fa d’allò quotidià matèria de propulsió, però a diferència del francés, no cap a un passat embarassat de nostàlgia i melancolia, sinó, com el vol d’un astor, cap a la comprensió i l’acció solidària d’una humanitat diversa però única. En una de les seues pàgines (en la versió que la meua filla Clàudia em va donar, fotocopiada i engrapada, i que haguera fet les delícies de Francesc per la seua espontaneïtat i senzillesa), el Papa alerta de la necessitat de la poesia i de l’amor per salvar allò humà.
Mai l’algoritme, va escriure, podrà albergar, per exemple, “aquell moment de la infantesa que es recorda amb tendresa i que, malgrat el pas dels anys, continua passant a tots els racons del planeta”. I perquè ho entenguérem millor, va evocar la seua pròpia experiència a Buenos Aires parlant de l’ús d’aquella forqueta “per a segellar les vores d’eixos pastissets casolans que fem amb les nostres mares o àvies”. Aquella forqueta és elevada així a la categoria d’instrument amorós i universal, equiparable, continua, a “fer florir somriures amb una broma, fer un dibuix a la llum d’una finestra, jugar el primer partit de futbol amb una pilota de drap, guardar cucs en una caixa de sabates, assecar una flor entre les pàgines d’un llibre, cuidar un pardalet que ha caigut del niu, demanar un desig fullejant una margarida”.
Jorge Mario Bergoglio alerta de la necessitat de la poesia i de l’amor per salvar allò humà
Quan vaig llegir aquest fragment, també vaig tindre el meu moment Proust/Bergoglio i vaig recordar a la meua iaia fent exactament el mateix a casa seua de València, a milers de quilòmetres i a anys de distància de la capital argentina. Avui pense que el desig del Papa amb aquest exemple no era despertar la nostàlgia per un temps passat, sinó unir en un sol gest d’entranyable humanitat tots els éssers humans. De fet, així ho arreplega en eixa mateixa pàgina: “Com aquest de la forqueta, podria esmentar milers de detalls xicotets que conformen les biografies de cadascú”.
De tothom i en tots els racons del planeta. Ací està la clau del text. Perquè tot principi d’humanitat es basa justament en l’experiència amorosa del que ell va batejar com “l’ordinari-extraordinari”. Tot acte s’unifica en el cor de la persona, que és on aconsegueix la seua plena identitat “perquè cada ésser humà ha estat creat abans que res per amor, està fet en les seues fibres més profundes per estimar i ser estimat”. En aquest cas, el record d’aquella forqueta que amb delicadesa mossegava les vores de l’empanada (o els panzerotti o els pastissets) per evitar que el seu interior s’escampara quan es coguera al forn, era la clau de volta de l’acció alliberadora i fraternal de l’amor i de la trobada. I sabent que, en cada país, en cada ciutat, en cada vila i en cada família, aquella forqueta i el seu pastisset podien adoptar una forma pròpia que variarà de latitud en latitud.
Lee tambiénMés societat civil
Anys abans, un altre jesuïta de gratíssim record (em va escriure una afectuosa postal d’agraïment quan li vaig enviar una bíblia traduïda al valencià), el cardenal i arquebisbe de Milà Carlo Maria Martini, havia sabut definir aquest concepte com “l’afectuosa organització de la quotidianitat”. Estic convençut, sense cap prova, que Bergoglio havia llegit el Martini que va defensar que l’amor no roman viu per les grans declaracions excepcionals, sinó per la successió de xicotets gestos quotidians. I que, de la mateixa manera, l’amor per Jesús i la intimitat amb Déu tal vegada no és fàcil de trobar, però podem estar segurs que mai no estaran en les demostracions de fe davant les càmeres de televisió.
La universalitat d’aquest missatge de tendresa i amor de i cap a una humanitat diversa però única, es funda justament, com també va recordar Martini, en el fet que “la paraula de Déu és lliure i universal i no pot ser sotmesa per ningú i ningú la pot condicionar…, és la paraula per a tots i quan és necessari és Paraula que, per a arribar a tots, trenca barreres”. Francesc va fer una crida a actuar amb cor, madurar i cuidar el cor amb l’afegit no menys perspicaç que “prendre’s seriosament el cor té conseqüències socials”. I, justament per això, crec que és apropiat recordar el Salm 1: “Feliç l’home que no segueix el consell dels impius (…) ni s’asseu en la reunió dels cínics”. En un món d’impietat i cinisme, faig vots perquè l’Església sàpia mantenir eixa Lux mundi que Francesc va reflectir tan bé.