Enric Casasses (Barcelona, 1951) publica el quart llibre en poc més d’un any, l’assaig Notícia de la poesia catalana (Empúries), i els poemes d’ A la raó (Edicions 62), a més del recent Petits poemes (El Cep i la Nansa) –tercera incursió en la poesia per a infants– i, fa unes setmanes, La policia irà de bòlit (Documents Documenta), amb dibuixos de Tura Sanglas i en què recull l’energia posterior a l’1 d’octubre del 2017 o, com subtitula ell mateix, “poemes i notes disperses escrits el 2018-19 des de dins de l’ona expansiva de l’un a zero”.
Per Casasses no és cap problema que, encara que feia anys que tenia els poemes a punt, no hagués sortit fins ara: “Així no és l’actualitat del moment sinó tota la meva reflexió, i perquè hi ha la política i tota l’altra part meva, de sentiment, de teoria de l’art, de comentaris sobre Baudelaire, una mica de tot”. Sembla el seu llibre més polític, però sempre ha tocat el tema i ja al seu primer llibre en una editorial normal, La cosa aquella (Empúries 1991), “hi ha trossos que són un manifest anarco”.
“Va ser un màster d’insurrecció popular, però després els que havien de respondre no ho van fer”, diu el poeta
Cal que els intel·lectuals alcin la veu? “La llibertat és bàsica, i la qüestió és que et puguis expressar lliurement. Els que van de la voz de su amo no m’interessen, perquè el dogma és fer el que et doni la gana, i si no, no existiria ni la Víctor Català, ni la Mercè Rodoreda, ni el Foix, ni ningú, per molt de dretes o d’esquerres que puguin semblar. La qüestió és que com a artista o com a intel·lectual cada un faci el que li sembla bé”.
Si a El nus la flor (Poncianes, 2018) Casasses va mirar de reflectir el contingut d’una llibreta, amb els seus dibuixos i idiosincràsia, aquí ha volgut evitar la fórmula amb els dibuixos de Sanglas: “La seva visió artística dona més dimensió al llibre; si jo fes el solo de violí, ara tindria un acompanyament de piano, i les harmonies pugen. Cada dibuix té relació amb el poema d’una manera diferent, alguns són literals o a vegades il·lustra l’estructura del poema. És molt ric i alguns poemes guanyen molt”. El poeta lloa el treball de l’artista, que permet trobar aspectes nous als textos.
El poeta Enric Casasses a l'Ateneu Barcelonès
És com un dietari literari, amb dates o sense: “Una mica el gènere que va inventar Josep Pla de notes disperses”, però amarat de “l’adrenalina del post 1 d’octubre, amb pujades d’entusiasme i baixades d’emprenyament constants”. A ell, però, aquests anys no li fan rememorar la lluita antifranquista –el 1973 va haver de fugir de la policia i es va refugiar primer a Perpinyà i després a Nottingham–: “Tinc la impressió que lliga amb l’acolloniment del 1939, que finalment ja s’ha fet vell i s’ha quasi mort. La generació del meu pare i la del meu avi portaven un acolloniment tan gran que fins que no ha passat una generació sencera no ha pogut tornar a sortir la força aquesta, i l’1 d’octubre va ser un màster d’insurrecció popular, però després els que havien de respondre no ho van fer”.
“L’1 d’octubre va ser un màster d’insurrecció popular, però després els que havien de respondre no ho van fer”
Al llibre hi ha varietat de fons i de forma, prosa i vers, com una sextina que no ho és, endevinalles o una corrua de renecs a l’antiga, amb el joc de sempre entre la llengua de tradició oral i la més polida: “Quan era jovenot ja era alhora supermodern i antic. D’adolescent duia els cabells llargs, i llavors t’insultaven, pel carrer, que si era un tio o tia... i al mateix temps anava al col·legi amb 14 o 15 anys i portava un panet amb una botifarra dolça de l’Escala, seca, i els altres nens pensaven: ‘què coi menja, aquest?’. Com que no era pa amb melmelada o codonyat...”.
Lee tambiénManuel Baixauli torna a l’institut
Tot plegat, sense perdre de vista el vitalisme que el caracteritza: “Som aquí i tirem endavant. Després, si acabarà bé o acabarà malament, no en tinc ni idea, però jo vaig fotent la meva”.
