Deu fer uns quants anys que Manuel Baixauli (Sueca, 1963) no s’examina, però l’escriptor valencià ha aprovat aquest dijous la revisió anual que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) fa del premi Òmnium, en aquest cas la novel·la Cavall, atleta, ocell (Periscopi), amb una conversa amb el seu corrector, Andreu Sentí, i els membres de la Secció Filològica de l’IEC Màrius Serra i Magí Camps.
Ha introduït l’acte el president de la Filològica, Nicolau Dols, que ha fet referència a l’artefacte literari de Baixauli –bé, específicament al que a la novel·la crea el protagonista, Alapont– per recordar que també la literatura i la llengua catalanes tenen “components per greixar la criatura”, ja siguin la gramàtica, l’ortografia o una de més nova com l’ortoèpia –que el diccionari defineix com la “branca de la gramàtica normativa que estableix la forma correcta d’expressió, especialment en la llengua parlada”–.
Lee también
I ha estat parlant amb Baixauli que Serra ha dirigit una primera part dedicada a analitzar el contingut de la novel·la. Un examen oral, esclar, i l’autor i pintor de Sueca l’ha passat amb nota explicant l’origen del seu llibre –com ja vam informar al seu dia– i com escriu sense mapa: “No tinc idees prèvies, vaig a cegues i les coses les vaig trobant”. Sí que té clar, però, que la creativitat i la imaginació són característiques de tots els oficis, també dels artesans com Alapont, perquè “tots som artistes potencials”. Baixauli ha recordat que es va “fer escriptor sense voler”: “Tenia amics escriptors que anaven a viatges i congressos, així que em vaig apuntar a l’Associació de Joves Escriptors i per demanar una beca vaig escriure uns contes. Me la van donar i en vaig escriure uns quants més, però per presentar-me a un premi en calien encara alguns, i així vaig escriure Espiral (Proa, 2010)”, una obra que malgrat els anys que han passat encara li dona rèdits, ni que sigui fent-ne aparéixer elements en altres llibres, com aquest Cavall, atleta, ocell, en què també surten personatges i ingredients d’altres obres seves, tan imaginatius com edificis que viatgen, perquè, ha assegurat, “en la literatura t’ho pots permetre tot, i jo escric per divertir-me”.
L’escriptor ha parlat de la seva sorpresa per com aquesta novel·la ha estat molt llegida al seu poble, considerant que “excepte a Sueca, no soc un profeta a la meva terra, on se m’ha tractat molt bé és a Catalunya, que és on he tingut èxit”. Tant que si abans es definia com un pintor que escriu, ara ja es considera un escriptor que pinta.
“Què, tornem a començar?”, ha preguntat l’escriptor de Sueca un cop acabat l’acte: s’ho deu haver passat prou bé
La segona part ha començat amb Camps preguntant-li a Baixauli sobre el seu model de llengua, i l’autor ha recordat que no va rebre mai classes de valencià, “no en tenia ni idea”, de manera que al principi es va armar amb diccionaris i gramàtiques, i el seu model és “el que em sona bé, que no és una llengua pura perquè faig barreges”, amb la parla del seu poble i un estàndard molt marcat per la variant oriental, enriquida progressivament amb altres autors valencians i traduccions de Joan Francesc Mira o Vicent Alonso, i de tant en tant algun arcaisme. El seu corrector, Sentí, ha assentit per assegurar que “Baixauli ja escriu bé i posa la feina fàcil, amb un estàndard culte però no purista”. “És molt conscient de l’estil, i molt coherent”, ha conclòs. L’autor també ha recordat que quan escriu “pense en escenes i ho veig com una pel·lícula, soc molt visual” –a la novel·la, el fill del fuster, Aristides, es dedicarà al cinema–, però al capdavall la literatura, perquè sigui versemblant, necessita molt d’artifici, però que no sigui superficial”.
Blanca de Llobet, membre de la junta d’Òmnium Cultural, ha tancat l’acte satisfeta perquè des de l’entitat s’ha “sembrat una llavor que ha germinat donant un nou impuls a moltes novel·les”. Quan ella ha donat l’acte per acabat, potser insegur sobre si havia aprovat o no –o potser simplement s’ho havia passat prou bé–, Baixauli ha preguntat: “Què, tornem a començar?”.
