Tot i que molts no sabien llegir, l’any 1957 els personatges de Donde la ciudad cambia su nombre van sortir de la novel·la per apallissar al seu autor. Amb pals i pedres. Paco Candel va escapolir-se’n de miracle. L’enuig dels veïns de les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona li va donar una certa anomenada. I va confirmar a l’escriptor, arribat amb dos anys del País Valencià, que era aquell fresc immigratori allò que havia d’explicar en endavant. I que, com més s’emprenyessin els seus veïns, més seva sentirien la seva veu i més la podria fer sentir als catalans que ja eren a Catalunya.
L’any anterior, Francesc Candel Tortajada (1925-2007), a la trentena, havia publicat Hay una juventud que aguarda sobre la seva intenció de convertir-se en escriptor i la frustració per la dificultat d’obrir-se camí. No era casual. Cinc anys menor, Jordi Pujol, l’any 1960, durant el judici pels fets del Palau començaria el seu parlament davant del tribunal dient que formava part “d’una generació que puja, d’una joventut que va creixent lentament”. L’un, des de la Barcelona marginal, i l’altre, des de la burgesa, constataven l’eclosió d’una nova generació d’antifranquistes que, en el marc del Pla d’Estabilització, suposava un trencament amb el passat.
Amb la seva obra, l’escriptor autodidacta, va voler dir que hi havia milers de nouvinguts
A partir d’aquell èxit inesperat, amb Han matado un hombre, han roto un paisaje, Temperamentales, ¡Dios, la que se armó! i moltes altres novel·les, narracions curtes, assaig i articles, Candel va posar al mapa literari i mental de molts la Zona Franca i la seva amalgama de barris, sovint auto construïts. Però, sobretot, les vides dels immigrants arribats en les dècades dels anys cinquanta i seixanta.
Amb la seva obra, el comptable a estones i escriptor autodidacta tothora, va voler dir als qui ja hi eren que hi havia milers de nouvinguts, sovint vivint en condicions deplorables, que també eren a Catalunya i que s’hi havia de comptar. I als seus veïns que, en comptes de viure en la nostàlgia, enyorant pobles dels que havien marxat obligats per la misèria, havien de contribuir al país on, no sense dificultats, podien tirar les seves famílies endavant. Sempre amb el factor —que s’arracona sovint en desxifrar l’escriptor— de la pròpia consciència de classe.
Paco Candel fotografiat a les Cases Barates, quan ja no estaven habitades
La concepció candeliana va anar molt bé als seixanta a Benet, Pujol i Reventós
La concepció candeliana va anar molt bé en començar els anys seixanta a tres figures polítiques preocupades per la immigració i que, en una dècada, marcarien els horitzons del que serien les tres principals formacions catalanes de la Transició. Josep Benet, procedent de l’entorn democratacristià i empeltat al PSUC donava voltes a la idea de la “Catalunya, un sol poble”, que tant d’èxit tindria. Jordi Pujol, líder indiscutible de la futura Convergència Democràtica, estava molt preocupat per l’impacte d’aquestes onades de nouvinguts en el catalanisme i la pròpia noció de catalanitat. Joan Reventós, ànima socialista del què esdevindria el PSC, reflexionava sobre la necessitat d’incardinar els treballadors forans a la reivindicació catalana sense divisions d’origen.
L’any 1958 Candel va publicar l’article Los otros catalanes a la revista cultural La Jirafa. Aquelles dues columnes de text atapeït van cridar l’atenció a Pujol i Benet. L’eufemisme permetia salvar i donar un gir complet a la concepció dels nouvinguts com a “xarnegos”. Encara uns anys després, el projecte editorial d’Edicions 62, acabat d’estrenar, va tenir un èxit esclatant amb el seu primer llibre, Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, que reformulava la pròpia concepció de la identitat valenciana. No era tampoc casual. Els moviments migratoris provocaven preguntes.
Només un veí de Can Tunis, del Port, de les Cases Barates, podia explicar aquells barris
I aleshores, amb l’aquiescència de Benet, Pujol va enviar al seu amic i editor de 62, Max Cahner, fill d’una família jueva d’origen alemany i, per tant, també immigrant, a parlar amb Candel. A tractar-lo en el seu “pis lumpen” de la Zona Franca, com diria, perquè aquella visita era aleshores com fer anar un ianqui a la cort del rei Artús. L’alemany d’origen va trobar-se amb l’originari de valència i en un combat dialèctic no va parar fins que va guanyar per KO, convencent-lo d’escriure l’assaig sobre la immigració que li havia vingut a encarregar. Va ser un KO tècnic, perquè Candel es va negar a titular el llibre com a Nosaltres, els immigrants i va voler mantenir Els altres catalans que, a la vegada, resultava més inclusiu. Reventós, aleshores vinculat a l’editorial Ariel, va aportar-li documentació i dotze mil pessetes “perquè escrivís el llibre i no es distragués”, com apunta Genís Sinca en el seu estudi biogràfic.
Aquell llibre, al que a partir de la seva publicació l’any 1964 quedaria lligat per sempre més Candel, no el podia escriure ningú altre. Josep Benet i Jordi Pujol, amb la col·laboració externa de Reventós, van saber veure que una ploma externa es veuria impostada, perdria verseblança. Només un veí de Can Tunis, del Port, de les Cases Barates, de Marina podia explicar aquells barris, encara que hagués de fer-ho vigilant de no ser estomacat per la seva gent.
Una dècada després, l’explicació candeliana de qui eren i quines expectatives tenien aquells immigrants i la rebuda, no sempre fàcil per part dels catalans “de tota la vida” que aquella era una realitat que calia conjugar, va tenir la seva síntesi institucional, de cuny republicà, amb el “Ciutadans de Catalunya” de Josep Tarradellas en el seu retorn. Aquests noms que van marcar la política catalana del darrer terç de segle XX no tenien una visió coincident de la immigració, però hi van reflexionar per donar-hi respostes. És, sovint, més del què es fa en l’actualitat. A cent anys del naixement de Paco Candel, el 31 de maig de 1925, és pertinent preguntar-se: qui són ara els altres catalans?