Què en sabem, de Guifré el Pilós i de la seva època? Doncs més enllà de la llegenda de les quatre barres –és a dir, un mite– i algunes dades històriques, es veu que no gran cosa. I això que podria ser un problema, al periodista i escriptor Ernest Prunera (Sabadell, 1973) li va acabar semblant un avantatge a l’hora d’escriure Quan s’allunyi la tempesta (Columna), amb què ha guanyat el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, dotat amb 5.000 euros i que surt a la venda aquest dimecres.
De fet, Prunera, que com a autor va debutar amb L’or del rei (Angels Fortune, 2020), un híbrid entre les guerres carlines i l’actualitat, s’havia començat a documentar amb la intenció d’escriure una biografia de l’últim comte nomenat pel rei dels francs, però es va anar decantant cap a la ficció a mesura que trobava dificultats per trobar informació fiable. “La informació és escassa, esparsa i insegura, i per molts historiadors ni tan sols està clar qui és el pare de Guifré”, explica el guardonat, que per aquest motiu va optar per guiar-se pel llibre de Ramon d’Abadal Els primers comtes catalans, tot i que també es permet algunes llibertats pel que fa als personatges documentats.
“La novel·la no té un sentit reivindicatiu, perquè a l’època no existeix el tema identitari”, assegura l’autor
La novel·la transcorre entre els anys 843 i 848 amb un protagonista totalment ficcionat, en Marwan, musulmà i homosexual, capturat en una ràtzia documentada a prop de Ribes de Freser, que serà preceptor de Guifré. Però esclar, com a forà, musulmà i homosexual, Marwan sempre sent que està a punt de morir. “Des d’un punt de vista filosòfic, en Marwan sempre té l’espasa al coll i ho va superant, i també nosaltres, encara que ho veiem negre i ho passem malament, podem superar tots els tràngols, perquè la novel·la parla de l’esperit de superació i perseverança”.
A partir de la mirada de diversos personatges, el lector es trobarà en aquestes lluites pel poder entre el rei de França, Carles II el Calb, i el seu nebot Pipí el Jove, suposat rei d’Aquitània després del desmembrament de l’imperi carolingi a la mort de l’emperador Lluís el Pietós, però també, en un nivell inferior, entre els bel·lònides, gots i descendents del comte Bel·lò de Carcassona, suposat avi de Guifré, i els comtats carolingis del franc Bernat de Septimània.
Lee también
L’autor també recorda que encara que per a molts Guifré el Pilós estigui considerat el pare de la pàtria catalana, “la novel·la no és nacionalista ni té un sentit reivindicatiu, perquè quan poses el focus en l’època no existeix el tema identitari, els comtes es consideraven poc més que gestors d’un territori, i per això en tota la novel·la no hi apareix cap referència als catalans ni a Catalunya”.
Maria Carme Roca, membre del jurat amb Glòria Gasch, Tin Luján, Vicent Sanchis i Jaume Sobrequés, destaca l’encert d’endinsar-se en l’alta edat mitjana, el moment de desmembrament de l’imperi carolingi, “un moment de dansa i contradansa de canvis de poder, quan tothom intenta guanyar el comtat de Barcelona”, i també lloa “que la màgia plani per la novel·la d’una manera subtil, que prové dels sentiments i les religions, d’una banda perquè Marwan pressent el mal averany, i de l’altra per un personatge femení, Lilit, “una fetillera que permet veure la importància de les dones a l’època, perquè llavors tenen més poder que al segle XIII”.
