No ha marxat que ja torna. Només fa dos anys que Lildami (Terrassa, 1994) va publicar Dummy –on hi havia el hit Supermercat– i els telespectadors l’han pogut veure sovint a la televisió, però per ell publicar Bentornat (Halley Records) té a veure sobretot amb reconnectar amb la seva música: “És el flow de tornar-ho a veure sense tanta pressió, des de la part que més em va motivar quan vaig començar, que és rapejar, tirar barres –la mesura de temps musical del rap–, tirar codis i conceptes”.
Hi ha també una reivindicació de la cultura catalana, explícita en les lletres del disc en temes com El ball de la civada, que a partir de la cançó tradicional parla de la cultura de l’esforç col·lectiu, i fins i tot ha escolat la reivindicació entre el marxandatge amb una rajola amb la imatge del disc, que mostra un cavaller que branda un micròfon com a arma. “Amb Sr. Chen –que produeix un parell dels temes del disc, els altres són amb Genís Trani i un amb Scotty DK– volíem donar-li la volta a un tema català i quan vam escoltar El ball de la civada ho vam veure molt clar”. “El primer vers és egotrip –reconeix– però el segon vers ja era voluntat de reivindicar, i per això diu coses com que ‘La meva àvia no va poder / estudiar català / i ara el seu net omple la plaça / cantant català / recull la civada i es posa a ballar’”.
Lee también
Si el rap parla d’autenticitat, no tot pot ser el barri, sovint imaginari... “és el concepte que ha arribat aquí, i entenc els orígens, la lluita de classes, i en el context nord-americà la lluita racial, però has d’adaptar la música al teu entorn. Em sembla trist quan la gent agafa unes influències que no toquen, ja sigui algú català que es posa a cantar amb accent cubà o hispanoamericà o algú que per moda ho tira per la borda perquè es pensa que els seus herois estan tot el dia fumant porros al parc...”.
“Quasi tot el que escolto és rap nord-americà i les meves influències són americanes, però intento connectar amb la meva veritat, no parlaré com Young Thug quan li apliquen la llei Rico, soc un pibe normal de Terrassa –assenyala–. Al disc he intentat que hi hagi referències que ens toquin, ja que el rap viu molt de samplejar, però perquè cal samplejar soul, gospel o jazz, que és el que faríem per inèrcia? Perquè ho fan Jay-Z o Kanye West? Samplegem i agafem elements de la nostra cultura, ja sigui música, frases o estilisme... Per què has de parlar del mont Rushmore quan tenim Montserrat?”.
Lildami, recentment al festival Maleducats al Parc del Fòrum
De l’MC a la banda
Tots imaginem els rapers davant del micro amb l’únic suport d’una taula de mescles des d’on un MC –mestre de cerimònies– dispara bases, però per Lildami això no ha de ser necessàriament així: “És un concepte molt d’aquí pensar que si vas amb banda ja no és rap, un concepte de ser curt de mires d’un país on a vegades el rap s’ha malinterpretat”. És per això que ha muntat una banda per als concerts, amb Mercè Segura al teclat; Scotty Dk a la guitarra elèctrica i Sara Olivera a la bateria. “Crec que té sentit fer aquest pas. Després de 6 o 7 anys girant amb electrònica, em venia de gust fer una cosa diferent i rearranjar els temes anteriors perquè agafin un altre to”.
No evita alguns dels codis del rap, esclar, però vol evitar els llocs comuns: “Intento dir alguna cosa més, perquè sempre m’ha ratllat molt del rap que a vegades la gent acaba en els mateixos tòpics, en les mateixes temàtiques i m’avorreix molt quan estic escoltant un artista i al cinquè tema em segueix parlant del cotxe que s’ha comprat. No tens res més important a la vida?”, i per això li ha sortit un disc reivindicatiu i variat, de fons i de forma, amb col·laboracions de Miki Núñez, la Black Music Big Band, Galgo Lento i Cookah P, amb alguns temes que l’acosten també al pop. “Mola tenir una escena plural, és el que necessitava l’escena mal dita urbana”, diu.
Lildami afina l’expressió i fa servir moltes frases fetes, perquè “els refranys fan única una llengua, i el català té unes expressions tradicionals que van molt bé, no cal ni explicar-les”. “He intentat polir molt el llenguatge a la mínima expressió, tenir economia del llenguatge, una cosa que grups com Oques Grasses o Manel fan molt bé. Dins del possible i de les coses que té el meu gènere, volia intentar-ho, i al final crec que en temes com El camí, Contracorrent o Bon vent i barca nova me n’he sortit”.
Alguns conceptes del disc, de fet, ja havien aparegut anteriorment en Collin’ el blat o 10 vos guard, i el raper de Terrassa assegura explícitament al disc que sí, que ha tornat i no marxarà, tot i que la vida és llarga i no se sap mai: “Potser un dia em llevo i dic que seria més feliç amb un hort... Entenc que tinc una posició privilegiada i fa anys que em dedico al que m’agrada, però no sé si és tot el que em té preparada la vida, sobretot perquè soc un flipat, soc molt ambiciós i vull provar moltes coses, i això que he fet de tot, he tatuat penya, he fet vídeos, disseny, samarretes, i ara faig coses amb impressió 3D. Comunicar, i això també inclou la tele, m’encanta, però, i si demà descobreixo que el que realment em mou és ser el millor fabricant de cadires?”. “És un exemple estúpid, eh?”, justifica, potser recordant quan Damià Rodríguez Vila va estudiar disseny industrial.
