El centre de Bengasi és el record d’un caos recent. Desenes d’edificis destrossats, una mena d’esquelets de formigó plens de trets i impactes de morter, se sostenen a peu dret gairebé de miracle sobre una xarxa de carrers buits. El silenci només es trenca pels lladrucs de dos gossos bruns que ensumen entre les escombraries i tanta quietud contrasta amb la bullícia que se sent, a la llunyania, a l’exterior: el centre, tancat per impedir l’accés fins a la seva reconstrucció, contrasta amb l’activitat febril a la resta de la ciutat, plena de grues, avingudes noves o botigues modernes. Més enllà de les seves cicatrius de guerra, Bengasi és avui una ciutat renascuda i això és molt dir d’un lloc marcat a foc a la història de Líbia: el 1937, Mussolini va anar a Bengasi per afermar el seu poder colonial, el 1951 el rei Idriss I va proclamar la independència des d’aquesta ciutat i des d’aquí el coronel Gaddafi va iniciar amb un cop d’Estat els seus 42 anys de poder. Anys després, el seu règim cauria per una revolta iniciada a Bengasi. No és estrany que fos la ciutat escollida per a les aspiracions de regnar del nou mariscal: Khalifa Haftar, cap de l’ Exèrcit Nacional Libi, va llançar des de Bengasi el 2014 l’operació Dignitat contra els gihadistes i senyors de la guerra que havien convertit Líbia en un forat de desgovern. Una dècada després, ho ha aconseguit a mitges. Haftar, indiscutible home fort del país, controla l’est, sud i gairebé tot l’oest, però el país continua comandat per dos governs: Trípoli és sota el comandament del Govern d’ Unitat Nacional, reconegut per l’ONU.
Pels seus seguidors, de líder només n’hi ha un: Haftar. Gat vell, el nou gran cap ha sabut teixir, com Gaddafi, una xarxa d’aliances amb els pobles més poderosos del sud per assegurar-se el control d’una zona amb peus de petroli.
“Amb el control de la major part de Líbia, Haftar s’ha fet indispensable”, diu l’analista Lacher
A prop de Ghat, al sud-oest, Mastan Ibrahim, cap d’un poderós batalló de la frontera amb Algèria, reflectia el sentir de les milícies ben pagades cap al gran comandant. “Ha desarmat les milícies, ha expulsat els gihadistes i ha portat seguretat. Ens dona suport i ha vingut a resoldre problemes. Aviat hi haurà una sola Líbia...”.
Per Wolfram Lacher, analista expert en Líbia, no serà senzill. “ Haftar té el control de gran part de Líbia, però no crec que prengui el control total a curt termini. Ningú a Trípoli no vol que passi. Crec que continuarà la situació actual bastant de temps, fins que Haftar mori. Cal veure quina és la relació entre els dos fills més poderosos de Haftar i si en Saddam, el més ben situat, té prou influència per mantenir l’statu quo. Això obrirà segur un nou escenari”.
A més de la força militar, Haftar té un roc a la faixa per aconseguir el seu objectiu: una intel·ligència felina per als pactes. Nascut el 1943 a Ajdabiya i militar immisericordiós, Haftar ha tingut sempre un sentit de la lleialtat flexible. Mà dreta de Gaddafi, a qui va acompanyar durant el seu cop, es va girar contra ell després de sentir-se traït a la guerra dels Toyotas. A finals dels anys vuitanta, Haftar va ser escollit per Gaddafi per liderar els combats entre Líbia i el Txad, però la vergonyant derrota líbia davant un exèrcit que es movia àgilment per les dunes en totterreny i que va provocar que caiguessin milers de soldats libis va portar el dictador a menysprear públicament el seu subordinat, que va ser empresonat. Mort de ràbia, Haftar es va afegir a un grup de la resistència, avalat per la CIA , i va intentar enderrocar Gaddafi. Després de fracassar, va ser enviat amb 300 dels seus homes als EUA, on va viure durant dues dècades a Virgínia del nord, en un gest que va portar els seus crítics a considerar-lo un traïdor. Quan la primavera àrab va marcar el final de Gaddafi, Haftar va tornar a Líbia. Havia arribat el seu moment.
El món canviant d’avui li ha aplanat el camí. Les enormes reserves de petroli líbies (1,5 milions de barrils diaris) han transformat Líbia en un tauler d’interessos internacionals on Haftar es mou com un peix a l’aigua. Si Trípoli té el suport de Qatar i Turquia, Haftar compta amb els Emirats, l’ Aràbia Saudita, Egipte, Rússia, França o els EUA. Per Lacher, aquest és el seu poder. “Amb el seu control de la major part de Líbia, Haftar s’ha fet indispensable. Washington, abans de Trump, es va acostar a ell per no deixar a Rússia via lliure. Ara Trump s’hi acosta sense miraments. Itàlia necessita Haftar perquè controli la migració... Per diferents raons, a molts països els interessa tenir bona relació amb Haftar”.
I si el món necessita una Líbia estable, Haftar està disposat a aprofitar-ho i coronar-se com el nou i únic gran rei.