Per als que tenim una certa edat, la roda de premsa de Pedro Sánchez acceptant la possibilitat de finançament corrupte al Partit Socialista ha estat un déjà vu, però un déjà-vu-massa-vegades. Quan una servidora encara era a la universitat, el PSOE
–presidit per Felipe González– ja estava ficat en una xarxa corrupta de finançament il·legal amb Filesa. Sota la presidència d’Aznar, el PP es va finançar amb corrupció a través de la caixa B. Amb la de Zapatero, al PSOE van tenir els ERO per beneficiar la seva xarxa clientelar. Amb la de Rajoy, el PP va tenir la Gürtel, la Kitchen i la Púnica. I ara sota la presidència de Sánchez, el PSOE té el cas Koldo/Ábalos/Cerdán. El meu fill gran, que té 23 anys, no ha conegut un sol partit al govern d’ Espanya que no hagi tingut finançament corrupte. És depriment.
Totes aquestes vegades es va optar per un simple canvi de cares en comptes d’una remodelació del sistema. Quantes vegades hem sentit dir que amb un canvi de president la corrupció no passaria més?, que el més fonamental era poder fer fora González, Aznar, Zapatero, Rajoy?, que aquesta vegada seria l’última? Però som aquí, una vegada més, amb un cas de possible finançament corrupte del partit del Govern i un intent de convèncer-nos que tot s’arreglarà així que aconseguim fer fora Pedro Sánchez.
Com n’hi pot haver prou amb un simple canvi de cares quan al PP ni tan sols han fet una renovació després dels escàndols de corrupció de l’època de Rajoy? I encara que es renovessin!, perquè –com hem vist al PSOE– el modus operandi dels partits transcendeix les generacions. Els partits polítics estan plens de gent cooptada amb càrrecs donats a dit, que són carn de canó per al finançament corrupte o per fer els ulls grossos. Aquesta és la realitat del PSOE i del PP. El que necessitem no és un altre simple canvi de cares, sinó un reset del sistema.
A Espanya tenim un sistema de finançament públic dels partits polítics per evitar que (com passa en països on el finançament és només privat) els partits caiguin a les xarxes d’interessos empresarials o d’actors privats. I també perquè el finançament sigui transparent i se sotmeti al control públic. Però a la pràctica el que tenim és la pitjor combinació possible: els partits es posen constantment en mans d’empreses i actors privats de manera corrupta; ho fan de manera oculta, i a sobre els ciutadans els donem subvencions públiques de milions d’euros anuals. Una ganga!
El finançament corrupte es produeix no només perquè uns quants càrrecs del partit roben, sinó perquè la resta del partit el tolera, el camufla, mira cap a una altra banda i se’n desentén. No n’hi ha prou amb ficar a la presó els responsables directes de la corrupció. Cal imposar conseqüències dissuasives molt més greus per a tot el partit.
Ni un sol euro públic més de finançament fins que els partits demostrin que la corrupció no es repeteix
El finançament corrupte d’un partit hauria de comportar una suspensió immediata del finançament públic d’aquell partit. Quan es descobreix finançament corrupte als esglaons més alts –secretaris d’organització, tresorers, etcètera–, els partits haurien d’entrar en una llista negra.
I no haurien de poder tocar un sol euro públic més de finançament fins que demostrin que han netejat a fons els seus sistemes, dirimit totes les responsabilitats directes i indirectes i imposat mecanismes efectius i eficients –verificats independentment pel Tribunal de Comptes– perquè la corrupció no es repeteixi.
Lee tambiénNou en tendències: l’antidiversitat
Després de més de trenta-cinc anys de finançament corrupte, no podem continuar deixant que estructures corruptes es beneficiïn dels diners públics generats amb l’esforç de tots els espanyols. Cal deixar de continuar aplicant les mateixes normes, donar un cop de taló i endurir les sancions de la llei de Finançament dels Partits Polítics.
Tanquem l’accés al finançament públic per als partits que es financen amb corrupció política.