La tempesta que ara sacseja la Moncloa no es només judicial ni política: és una crisi de confiança interna que amenaça de descompondre els equilibris delicats que el president Pedro Sánchez ha sabut teixir durant els seus anys al poder. La figura de Santos Cerdán, que fins fa poc exercia de lampista major del regne, s’ha tornat radioactiva i és assenyalat com un traïdor. La seva implicació en la trama corrupta que esquitxa directament el cor del PSOE deixa el president en molt mala posició. Ja no es tracta d’una peça apartada en el seu dia com l’exministre José Luis Ábalos, que el 2021 va sortir del Govern per la porta del darrere sense entendre’s el perquè, ni d’un peó solt com Koldo García, sinó que es tracta d’una peça clau en el tauler presidencial.
Els socialistes, que havien aconseguit encapsular el cas Koldo com un nyap personal d’un assessor amb ínfules, es veuen forçats a canviar el relat. I ho fan contra rellotge, just quan el PP redobla la pressió institucional i Vox tira gasolina al foc. El desgast no es mesura només a les enquestes, sinó que es palpa en els silencis incòmodes de ministres i dirigents socialistes i en la creixent crítica interna fins ara sufocada per l’hiperlideratge de Sánchez.
En política, un partit o un dirigent valen el que valgui la seva credibilitat, i en pocs dies la flor de Pedro Sánchez s’ha marcit i ha perdut el control del seu cercle de confiança. Que els dos últims secretaris d’organització del Partit Socialista es reparteixin sobres de comissions entre gresca i gresca és un espectacle lamentable que posa la cirereta a una legislatura molt incòmoda per a una part important de l’electorat socialista, que s’ha empassat amb resignació els pactes incòmodes amb els independentistes i amb Sumar de Yolanda Díaz, i que ha acceptat indults, amnisties i concessions que abans havien estat rebutjats amb vehemència.
Una mala tarda la té qualsevol, però el que ha passat ara no és una simple esgarrinxada que s’oblida amb les fugides endavant constants i els cops d’efecte que tan bons resultats li han donat a Pedro Sánchez. La pèrdua de credibilitat converteix el president en un polític a la defensiva, ferit, que allargarà la legislatura amb la respiració artificial que li brinden els vuit grups parlamentaris que sostenen l’ajustadíssima majoria, comptant el vot indispensable de l’encara diputat Ábalos, que si s’ho proposa pot acabar per convertir-se en àrbitre de la legislatura des del grup mixt. Un guió digne de l’Espanya de Berlanga.
La sort de Sánchez són els suports parlamentaris que té i la mediocritat política del PP
Però malgrat l’esperpent, la legislatura continuarà. El salvavides involuntari que representa Vox per a Pedro Sánchez, que impedeix la conformació de qualsevol majoria alternativa, continuarà donant oxigen al Partit Socialista. Ja s’ha demostrat que per al PP és impossible sumar cap suport si a l’equació també hi ha Abascal, i això fa del tot inviable una moció de censura. I la resta de partits és evident que prefereixen un PSOE dependent i necessitat que un bloc reaccionari de la dreta i l’extrema dreta, que, com és tradició en l’alternança política espanyola, acabaran passant el corró per sobre seu el dia que aconsegueixin recuperar el poder.
La sort de Pedro Sánchez no és, només, que els seus suports parlamentaris li garanteixin la continuïtat. L’altre gran escut és la mediocritat política del seu principal adversari. El PP, que podria capitalitzar el desgast del Govern, continua atrapat en una oposició erràtica i sense discurs. Alberto Núñez Feijóo continua projectant la imatge d’un polític interí, amb data de caducitat si en algun moment Isabel Díaz Ayuso decideix fer-li un pols per ser candidata a les eleccions generals.
Lee tambiénBBVA-Sabadell: una decisió política
Espanya és un país de gravadores i d’escàndols, de ministres que neguen l’evidència i assessors que es converteixen en protagonistes de trames grotesques. Per si no en teníem prou amb els personatges de la Gürtel, el comissari Villarejo, Fernández Díaz i la policia patriòtica, a més de la parella d’Ayuso i el germà del president, ara desfilen per la passarel·la Cerdán, Ábalos i Koldo, mentre asseuen el fiscal general al banc dels acusats i l’emèrit es refugia a Abu Dhabi. L’esperit de Berlanga segueix més viu que mai.