Des de la seva fundació el 1948, Israel ha conviscut amb la guerra. La resolució de l’ONU que dividia Palestina en dos estats, un de jueu i un altre d’àrab amb Jerusalem sota administració internacional, va desencadenar el primer conflicte armat. Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l’Iraq es van coalitzar contra el nou país, però l’exèrcit israelià no només va rebutjar l’ofensiva, sinó que fins i tot va ocupar territori dels seus atacants. El nou Estat palestí va quedar als llimbs i 700.000 refugiats es van repartir entre els estats veïns expulsats de la seva terra. Va ser el preàmbul de diverses guerres més, Sinaí, Sis Dies, Yom Kippur, de les invasions del Líban i Gaza a més de les intifades i l’últim, l’actual conflicte amb l’Iran.
Des de la revolució islàmica, l’antic regne persa s’ha convertit en el patrocinador de Hizbul·lah i de Hamàs, els principals grups armats anti Israel, a més dels huthis que controlen bona part del Iemen. La ideologia xiïta extremista i el compromís d’esborrar Israel del mapa per cedir el territori a Palestina és el seu comú denominador, resumit en el lema “del riu (Jordà) al mar (Mediterrani)”.
Per tot això, en l’anàlisi de l’ofensiva jueva contra instal·lacions estratègiques, bases militars i els caps de les forces armades implicats en el programa nuclear iranià, és subjacent el risc letal que suposaria per a la supervivència d’Israel que l’Iran disposés d’armes atòmiques, malgrat que l’exèrcit israelià emmagatzema des de fa dècades el seu propi arsenal, tot i que no ho hagi reconegut mai.
És molt vistós l’estrepitós silenci dels altres països àrabs davant un conflicte iniciat per l’etern enemic sionista
També és molt vistós l’estrepitós silenci dels altres països àrabs davant un conflicte iniciat per l’etern enemic sionista. La clau cal buscar-la en les diferències històriques i religioses entre xiïtes perses i sunnites àrabs que han accentuat les rivalitats entre les dues principals potències regionals, l’Iran i l’Aràbia Saudita. En aquest context, el règim dels aiatol·làs aspira a tenir l’hegemonia de la zona i, per això, ser la primera potència nuclear és fonamental. Tant com perillós per a la resta dels veïns, que fa temps que no es creuen les promeses de l’Iran de limitar la frenètica activitat de les centrifugadores d’urani a objectius civils.
Lee tambiénTrump etern
A més, els temps i les circumstàncies no acompanyen les ambicions de Teheran perquè, mentre Israel massacra la població de Gaza i els seus colons s’instal·len a Cisjordània, el domini iranià ha perdut força amb la derrota de les faccions xiïtes de Hizbul·lah i Hamàs o la caiguda del seu aliat Baixar al-Assad a Síria. La qüestió és fins a quin punt Israel pensa aprofitar l’aparent debilitat de la teocràcia de l’Iran per propiciar un canvi de règim.