Cada família viu i gestiona els conflictes a la seva manera. Les discussions, lluny de ser un senyal de trencament, formen part de la convivència quotidiana i poden esdevenir una oportunitat per enfortir els vincles afectius, sempre que hi hagi prou recursos emocionals per transitar-les sense ferir —ni sentir-nos ferits— per aquells a qui més estimem.
Amb l’arribada de les vacances i del bon temps, moltes famílies hauran d’afrontar nous reptes de convivència. Pares que hauran de sostenir les enrabiades dels seus fills petits o adolescents; germans obligats a compartir espais i a parlar-se amb respecte; i, fins i tot, parelles que, amb més temps lliure, es preguntaran si realment volen continuar caminant plegades.
Fill abraçant la seva mare
La psicòloga especialitzada en criança Milena González adverteix sobre un moment clau després d’una discussió: aquell en què el nen s’acosta als seus pares amb una abraçada. Sovint, és la reacció als gestos més subtils la que determina l’evolució d’un conflicte.
Si el teu fill o la teva filla s’acosta, correspon-li el gest. Si hi ha quelcom pendent de parlar, fes-ho més endavant, però no interrompis aquell moment
La primera recomanació de la psicòloga és clara: no respondre amb fredor. “No et quedis com un pal rígid, amb els braços creuats i la mirada glaçada. No el refredis amb un retret com ara: ‘Ara una abraçada? Estic massa enrabiada pel que vas fer’”, adverteix.
Pare abraçant el seu fill
El segon error habitual és interpretar aquell gest com una forma de manipulació. Frases com ara “Ara véns tot afectuós per aconseguir alguna cosa” només erosionen el vincle. González hi insisteix: “Si el teu fill o la teva filla s’acosta, correspon-li el gest. Si després hi ha quelcom a parlar, feu-ho, però no interrompis aquell moment amb retrets, indiferència o distància.”
Potser no ho expressa amb paraules perquè no sap com fer-ho, però aquella abraçada és, sovint, la seva manera de demanar perdó
El tercer error —potser el més subtil— és ignorar la dimensió emocional d’aquella abraçada. Perquè, com subratlla l’experta, potser aquell nen està fent allò que mai no es va permetre fer a molts adults durant la seva infantesa: acostar-se després d’haver-se equivocat.
“Potser no ho expressa amb paraules —perquè no sap com fer-ho o perquè li fa vergonya—, però aquella abraçada és la seva manera de demanar perdó”, afirma González. En aquell gest hi ha una decisió profunda: prioritzar el vincle per damunt de l’orgull. I això, insisteix, és un acte d’amor immens.
Lee también
Aquell moment, per senzill que pugui semblar, representa una oportunitat valuosa per a mares i pares, segons la psicòloga: transmetre que l’amor no es perd per un error, que a casa l’afecte no és mai condicionat i que els braços dels adults sempre estan oberts, fins i tot quan hi ha assumptes pendents de resoldre. Perquè guarir no comença sempre amb una conversa. “De vegades, comença amb una abraçada”, conclou González.
