Una pizzeria a Ucraïna

Demà divendres 27 de juny farà dos anys del bombardeig que va provocar la mort de la jove escriptora ucraïnesa Victoria Amélina. Amb ella van morir dotze persones més. Són només tretze morts, pocs en comparació amb la xifra de víctimes civils (unes dotze mil cinc-cents), poquíssims al costat del total de quatre-cents mil que, segons alguns càlculs, ja ha causat aquesta guerra. Si entre tots aquests morts anònims podem rescatar el nom de Victoria Amélina és perquè en el moment del bombardeig estava en companyia de l’escriptor colombià Héctor Abad Fa­ciolince, que acaba de publicar un llibre memorable sobre aquell episodi.

La literatura, quan és bona, quan és gran literatura, té el poder màgic de vèncer la mort i crear vida on ja no n’hi ha. Abad Faciolince va demostrar estar en possessió d’aquest do quan va escriure El olvido que seremos, evocació de la felicitat de la seva família abans de l’assassinat del seu pare l’estiu del 1987. Si gràcies a aquell llibre el doctor Héctor Abad Gómez està més viu que mai en la imaginació i el cor dels lectors, Victoria Amélina ho està gràcies a Ahora y en la hora, que és com es titula el llibre acabat de publicar.

Tot va passar en una popular pizzeria de la ciutat de Kramatorsk, a la disputada regió de Donetsk. Abad Faciolince, convidat per les seves editores ucraïneses per presentar precisament la traducció d’El olvido que seremos, va decidir allargar l’ estada per poder donar testimoni personal dels desastres de la guerra. Com sempre que es produeix una catàstrofe, la fatalitat va decidir que les coses sortissin com van acabar sortint. Si ell i els seus acompanyants no haguessin optat per acostar-se al front de guerra, i si no haguessin canviat el pla inicial de sopar en un restaurant armeni, i si no haguessin triat precisament aquella taula de la terrassa, Amélina no hauria mort. I si no, i si no... En fi, la fatalitat va voler que la morta fos Amélina i no el mateix Abad Faciolince, amb qui havia intercanviat la cadira perquè ell, sord d’una orella, seguís més bé la conversa.

Entre els altres morts en el bombardeig són majoria els empleats de la pizzeria (set), perquè el míssil va impactar a la zona de la cuina. A més d’ Amélina, hi van morir cinc clients més. Commou especialment la fotografia de les germanes Aksenstxenko, dues bessones de catorze anys que el seu pare havia convidat a sopar per celebrar les seves bones qualificacions. Tan capritxosa com sempre, la mort les va escollir a elles i va deixar viu el pare, que segur que hauria canviat el seu destí pel d’elles.

Kramatorsk ostenta l’infaust honor de ser una de les ciutats ucraïneses que més aviat van patir un atac rus. Va passar el matí del 8 d’abril del 2022 i els estrategs de Vladímir Putin van triar com a objectiu l’estació de ferrocarril, plena a aquelles hores de famílies que provaven d’enviar els seus fills a zones més segures. El balanç final va ser de cinquanta-nou civils morts, molts nens. La mateixa lògica endimo­niada i criminal que va inspirar aquest atac inspiraria un any i escaig després el de la pizzeria: un objectiu civil en hora de màxima afluència, un míssil primer i un altre just després per rematar, la recerca del mal humà més gran possible, la definitiva destrucció de famílies com la de les bessones Aksenstxenko.

Lee también

Gener a Madrid cap al 1964

Ignacio Martínez de Pisón

Llegim aquestes històries com si formessin part del passat, però resulta que aquell passat no acaba mai de passar. Tres anys i quatre mesos després que Putin ordenés la invasió d’Ucraïna, no sembla que s’hagi d’acabar aviat una guerra a la qual Donald Trump havia promès posar fi en vint-i-quatre hores.

Des de la seva arribada a la presidència nord-americana, els conflictes bèl·lics no han fet sinó agreujar-se, i el món va camí de convertir-se en un camp de mines immens. Les imatges de l’entourage presidencial seguint des de la situation room­ el bombardeig de l’ Iran són una mala paròdia d’El ala oeste de la Casa Blanca i certifiquen que ni tan sols la vocació aïllacionista de Trump no li impedirà de tirar llenya als molts focs que ja calcinen aquest planeta nostre.

Putin i Trump són dos tafurs, però dos tafurs que no juguen amb cartes sinó amb vides humanes. Amb centenars de milers de vides humanes.