Des que vam votar en les primeres eleccions democràtiques, jo sempre ho he fet il·lusionat, a favor d’algú, una persona, un partit o unes idees que coincidissin amb les meves. Com penso que ha fet la majoria de la població espanyola. A més, la il·lusió de poder votar feia veure-ho tot amb més optimisme. Però m’adono que avui una part d’aquella il·lusió per donar suport al teu candidat favorit s’ha convertit en odi als candidats rivals, augmentat per la corrupció, la qual cosa em porta a la memòria les infaustes dues Espanyes. Només que ara en són quatre: l’extrema dreta, la dreta, l’esquerra i l’extrema esquerra. I si pot resultar lògic que les dues forces extremes no es poden entendre, perquè estan molt allunyades l’una de l’altra, no sembla tan lògic que passi el mateix amb les altres dues. Sense oblidar els partits nacionalistes, que susciten tants amors com odis.
Això és normal? Pel que llegeixo que passa en altres països, sembla que sí i és molt preocupant. Se suposa que som aquí per construir un futur millor per als nostres fills i això no s’aconsegueix amb odi, sinó amb la comprensió del que opinen els altres i l’esforç conjunt d’unir opinions, cosa que es fa cada vegada més difícil amb la corrupció evident de què tots s’haurien d’avergonyir. Si tots els partits s’insulten entre si amb una força inusitada i un llenguatge impropi de ses senyories, que haurien de ser un exemple de respecte i educació, què deu pensar el pobre elector? A qui admira més o a qui odia més?
Els debats públics no ajuden, acusant-se els uns als altres de corrupció
Una enquesta recent als Estats Units mostra que només el 37% votaria avui Trump. Probablement un percentatge més gran votaria contra Trump, fins i tot sense saber qui és el candidat demòcrata. Crec que el mateix pot passar aquí si les coses no canvien. Molts ja saben contra qui votaran: contra el que més odien, i donaran el vot a qui li pugui fer més mal. A les autonòmiques i les legislatives. Passa menys a les municipals, on la proximitat entre el candidat i els votants és més gran.
Lee tambiénL’art és de dretes o d’esquerres?
Els debats públics no ajuden, acusant-se els uns als altres de corrupció o, pitjor, d’actituds mafioses, cosa que desafortunadament s’està demostrant certa. En aquests casos, la justícia hauria de ser ràpida i contundent. Les desqualificacions es converteixen en insults, el llenguatge és de baixa estofa, cosa que denota una falta d’educació fonamental. Transmeten odi a les persones i les idees. És odi autèntic o és una actitud electoral? L’odi aixeca passions, però no són aquestes passions les que aixequen un país.