En Ramin desplega una sèrie de models d’ iPhone sobre la taula i deixa clar que el preu canviarà segons el color que triï i si està registrat davant les autoritats iranianes, que serien prop de 250 euros més. Altrament, adverteix, al cap de dos mesos deixarà de funcionar dins del país. “El mateix passarà
amb altres marques estrangeres, així funciona el mercat en aquest país”, explica aquest jove de 32 anys que treballa en una de les botigues del centre comercial Paitak, especialitzat en tecnologia.
“Totes aquestes regles són el resultat de les sancions econòmiques. Les companyies estrangeres no tenen representació al país i els importem (els telèfons) amb molts problemes”, justifica en Ramin, que deixa clar que el millor moment per comprar és sempre “ara”. No es pot preveure mai si el preu del rial, la moneda local, s’enfortirà o es debilitarà en qüestió d’hores; és impossible programar una compra.
“El dòlar no ha pujat tant com pensem des del començament dels atacs, però es pot disparar d’un moment a l’altre”, adverteix aquest home, que reconeix que els dotze dies de guerra, a més de la incertesa sobre el futur, han estat fatals per al mercat.
Als cinc pisos de l’edifici on es despleguen desenes d’aparells d’última tecnologia hi ha poca gent, és pràcticament buit. Des que van obrir el 24 de juny, en Ramin només ha venut dos telèfons. “Aquesta situació està sent molt dolenta per a tothom. L’economia ja estava parada abans i ara serà pitjor”, explica en Reza, el propietari de la botiga. Abans del 13 de juny la inflació arribava al 37%; molts preveuen una alça els pròxims mesos.
Els comerciants a l’ Iran solen fer càlculs econòmics d’acord amb el nombre de dies festius que hi ha al país, entre 26 i 28, segons l’any; el tercer país del món amb més nombre de dies lliures després del Nepal i Myanmar.
“Els tenim planificats i no causen mal, una altra cosa són els dotze dies que vam estar tancats com a conseqüència de la guerra. Ens han costat molts diners”, explica en Reza, que afegeix que necessitaran molt de temps per reparar les conseqüències del que ha passat.
“Només el 10% dela població, la que està connectada ambels de dalt, està bé”, afirma un jubilat
S’hi afegeix que ningú no vol gastar diners innecessàriament en una situació tan volàtil com l’actual. Hi ha una forta creença dins de la població
que l’ alto al foc no durarà gaire. Ho confirmen al carrer Amin Khusur, al cor de la ciutat,
considerat un dels centres de distribució d’electrodomèstics. Aquí hi ha desenes de magatzems i passatges dedicats a la llar. La majoria de productes estan fets a l’ Iran, com ordena la República Islàmica en la
seva política d’impulsar la
producció local de cara a les sancions.
D’altres estan importats de la Xina i Turquia, i només alguns productes de marques de renom internacional són portats d’Europa a través de la frontera amb l’ Iraq per portadors kurds, coneguts com kolbars .
Són il·legals, però les autoritats sempre poden mirar cap a una altra banda. Si al centre comercial dels telèfons hi havia poca gent, aquí no hi ha ningú. “Fa més d’una setmana que tinc obert i només he venut un televisor”, diu l’Amin, propietari d’una de les botigues que explica que la seva competència està en la mateixa situació.
“Partim de la base que la situació econòmica és molt dolenta. Tenim milers de problemes. És a dir, em refereixo que el 90% del poble iranià té problemes”, explica en Karim, un jubilat de 62 anys, que ha sortit a comprar al basar de Tajrish, al nord de Teheran. Continua: “Només el 10% de la població, la que està connectada amb
els de dalt, o pitjor encara, que està ficada amb els poderosos, està bé”, continua explicant en Karim, fent èmfasi en el fet
que les diferències econòmiques al país cada vegada són més marcades.
Els qui pertanyen a aquest 10%, diu, no noten les conseqüències econòmiques de la guerra. “Una altra història és el poble iranià que ha perdut recursos, que ha perdut diners, i seran ells, la gent, la que haurà de reconstruir el que hagi estat destruït. Cada dia serem més pobres”, diu en Karim, que alhora té una petita esperança que la guerra sigui una oportunitat per al canvi.
“Si (el sistema) aprèn d’aquesta lliçó i pensa més en la gent, llavors tant ells com la gent seran vencedors”, diu l’home que espera que l’ Iran no caigui en “l’abisme”. En Karim recull el sentiment de molts a l’ Iran que, si bé els últims dies van fer pinya amb la defensa del país i rebutgen els atacs d’Israel i els Estats Units, se senten abandonats per un sistema al qual, segons creuen, no importa la gent.
Ningú no vol gastar diners innecessàriament en una situació tan volàtil com l’actual
La seva versió contrasta amb la de l’ Azad, professora d’idiomes, que es mostra més optimista; està convençuda que l’ Iran tirarà endavant. “Definitivament, la nostra economia pot estar malament o fins i tot pitjor, però no importa. Som un país gran, tenim una economia forta. Podem sobreposar-nos”, diu aquesta dona, que deixa clara la seva indignació amb l’agressió comesa contra el país.
“Nosaltres tenim molts problemes amb el Govern, això és normal. Però cap govern fora de l’ Iran no té el dret de dir-nos què hem de fer, o atacar-nos perquè el nostre Govern no és bo”, diu l’Azad que conclou que aquesta és una qüestió que només concerneix els iranians.