La Terra té cada vegada menys núvols. Aquesta reducció, documentada per primera vegada per científics de la NASA, apunta com la peça del trencaclosques que faltava en els models climàtics per explicar la desconcertant acceleració de l’escalfament global. La contracció de la cobertura ennuvolada no és fruit de l’atzar: és una altra de les conseqüències del canvi climàtic antropogènic. La falta de núvols fa que entri més radiació solar i que les temperatures –tal com ha passat aquest juny a Espanya– es disparin. “És el principal factor que contribueix a aquest escalfament rècord”, explica el científic Christian Jakob, que és un dels autors d’aquesta inèdita documentació.
Jakob és director del Centre d’ Excel·lència per al Clima del Segle XXI del Consell Australià d’ Investigació. Fa anys que estudia com els canvis en la circulació atmosfèrica afecten els núvols. Gràcies als satèl·lits de la NASA, ara ha aconseguit – amb investigadors d’aquesta agència dels Estats Units– quantificar-ne la reducció. Segons aquests registres, les zones de núvols de tempesta del món s’han estat contraient a un ritme de l’1,5% al 3% per dècada.
Les zones de núvols de tempesta del món s’han contret a un ritme de l’1,5% al 3% per dècada
Per què hi ha cada vegada menys núvols? Pels canvis en els patrons de vent, l’expansió dels tròpics i el desplaçament dels sistemes de tempestes cap als pols Nord i Sud; totes són respostes al canvi climàtic, expliquen els autors del treball, publicat a la revista Geophysical Research Letters.
“Aquesta contracció permet que arribi més radiació solar a la superfície de la Terra i constitueix la contribució més gran a la tendència observada al segle XXI d’augment de l’absorció solar”, revela Jakob. És a dir, amb menys núvols que reflecteixen la llum solar a l’espai per mantenir el planeta fresc, l’“efecte hivernacle s’està amplificant”, impulsant l’augment de les temperatures globals a un ritme més ràpid del que s’havia estimat en la majoria de les prediccions climàtiques.
La investigació explica que els núvols tenen formes i mides diferents. Però hi ha dues franges “molt consistents”. Una és la banda que és a prop de l’equador, que s’estén al voltant del planeta com un cinturó. Es forma quan els vents dels hemisferis nord i sud convergeixen, forçant l’aire humit cap a dalt per refredar-se i condensar-se en núvols. L’altra banda es produeix en les latituds mitjanes, on els corrents en raig donen pas a grans remolins de clima tempestuós al voltant del planeta. Les imatges satel·litàries dels últims 24 anys (2001-2024) mostren que les dues bandes s’han replegat.
Aquests canvis, insisteix Jakob, estan generant un augment en la quantitat d’energia solar absorbida per la superfície de la Terra. Segons aquesta investigació, la disminució de la cobertura ennuvolada és responsable de més del 80% d’aquest increment.
Els núvols exerceixen un paper clau en la determinació del balanç energètic de la Terra, l’equilibri entre l’energia que el planeta rep del sol i l’energia que emet de tornada a l’espai. Aquest equilibri és fonamental per mantenir les temperatures dins d’un rang habitable per a la vida humana.
La darrera actualització que s’ha fet d’aquest balanç –del novembre de l’any passat– confirma que el planeta acumula cada vegada més calor. El problema és que aquesta “calor extra” no està sortint: es queda atrapada, com si la Terra tingués posada la tapa d’una cassola.
Javier Martín Vide, catedràtic emèrit de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, coordinador del llibre Cambio climático en España , relaciona aquesta nova evidència científica amb l’accentuació de la “tapadora anticiclònica” que durant els últims anys ha estat patint la península Ibèrica, “amb cel més clar i menys desenvolupament de núvols en general”. “En condicions d’escalfament global, aquest cinturó d’anticiclons s’està intensificant, generant menys nuvolositat en molts llocs. Això significa més radiació i més calor. En definitiva, en un planeta més càlid ens allunyem de la saturació
i de la condensació en núvols”, explica.
El problema d’això –afegeix– és la disminució de l’albedo, la proporció de radiació solar que una superfície reflecteix en comparació amb la quantitat que rep. Les superfícies clares, com el gel, els núvols i la neu tenen un albedo alt. “Si perdem els núvols, les masses de gel i la neu tindrem molta absorció de radiació solar, cosa que vol dir més escalfament”, afirma.