Laia Aleixandri (Santa Coloma de Gramanet, 25/VIII/2000) està vivint un estiu intens. Va fitxar pel Barcelona, després es va casar i ara disputa la seva segona Eurocopa.
I la lluna de mel?
Hi ha una cosa prevista, però no serà aquest estiu perquè tenim el calendari bastant ple. Però es farà en el futur, segur. Estic en un bon moment. S’han ajuntat coses que em fan molt feliç, com el fitxatge, el casament i aquest repte especial de l’Eurocopa, que és un escenari top al món.
L’afició s’ha acostumat a veure Espanya lluitant pels títols. Se’ls pot exigir guanyar?
Al final hem establert uns estàndards alts. Venim de ser campiones del món i s’estan fent les coses bé. Crec que l’expectació que hi ha i el que la gent espera de nosaltres té lògica. Això sí, la sensació a dins és una mica diferent. Sempre treballem per guanyar i aquesta vegada no és diferent. Amb la pressió cal jugar-hi i conviure-hi, sobretot perquè nosaltres som autoexigents. L’exigència i la pressió estan en la identitat d’aquest equip.
Vostè va debutar el maig del 2019. Ja fa sis anys que és en l’absoluta.
Sis ja! No hi havia reflexionat mai. Han passat coses bones, dolentes i experiències increïbles. Al final, tot ha millorat i això és positiu. Si ho miro, puc veure reflectida la meva evolució amb la selecció. És bonic: he anat creixent en l’absoluta mentre la selecció es feia gran. És un camí d’alegries perquè només cal veure com estàvem en l’anterior Eurocopa i com estem ara. I això és bonic viure-ho des de dins.
Ara que parla dels canvis, li ha passat mai com a Aitana, que no s’ho passava bé amb la selecció i volia tornar a casa?
Una cosa semblant. Aquí som fora de casa i de la nostra rutina. Quan vens, hi ha una exigència doble o fins i tot triple. Això fa que estiguis tota l’estona connectada i costi de desconnectar. Hi ha un desgast molt més gran. Això la gent que només veu els partits no ho sap. Però aquí hi ha una exigència màxima quan ens entrenem i juguem. Estàs tota l’estona pensant a rendir i a recuperar. Això t’exigeix molt i més si ets fora del teu entorn. De vegades sí que penses: ‘me’n vaig i torno demà’.
Vostè treballa amb psicòloga, com es gestiona l’exigència?
Bàsicament, treballo partint d’objectius. Però l’important no són els objectius per si mateixos, sinó com els aconsegueixes. Així pots focalitzar l’esforç, en què et centres a millorar i en què et pots exigir més. Moltes esportistes d’alt nivell treballem d’aquesta manera: ens concentrem en miniobjectius per després tenir l’ambició d’aconseguir els grans objectius.
Va poder veure el Mundial del 2023? Vostè hi volia jugar, però l’anterior seleccionador no la va convocar.
Va ser difícil. Jo em vaig declarar disponible, però els últims tres mesos vaig tenir una lesió d’isquiotibials, per això arribava sense ritme; m’ho podia imaginar. Però és diferent pensar-ho de quan es fa realitat. Va ser un estiu dur, vaig aprofitar per viatjar molt amb la meva parella. Hi va haver partits que vaig poder veure i d’altres que no. En l’àmbit personal, va ser difícil, però a escala grupal va ser una il·lusió per a aquesta selecció. Són companyes amb qui he compartit molt i en cap moment vaig desitjar el mal per a elles ni que perdés l’equip. Jo era superfeliç que poguessin aixecar la Copa del Món.
Cata Coll, Ona Batlle, Aitana, Patri Guijarro, Pina i vostè van ser subcampiones del món sub-20. No els ha anat malament?
Hem tingut molta sort de coincidir. És una generació brutal. Fa tants anys que juguem juntes que ens entenem molt. És un privilegi.
I ara també al Barça.
Només d’imaginar-m’ho m’encanta. No només perquè és el club de la meva vida, sinó perquè va acompanyat de compartir vestidor i autoexigència amb aquestes jugadores. Et fa ser millor, créixer i ser entre les millors del món.
Serà senzill o complicat estar a l’altura?
És fàcil perquè ens entenem molt bé i perquè sempre dic que quan jugues amb grans jugadores et fan millor a tu. Però alhora és difícil perquè no pots abaixar el nivell de rendiment. Les ties fa molts anys que són allà a dalt i tenen tota la meva admiració perquè no és fàcil guanyar any rere any.
Què va sentir quan, després de vuit anys, es va posar la samarreta del Barça?
Uf, se’m posa la pell de gallina. Inexplicable, estic en xoc. Fins que no em vegi entrenant-me i jugant no ho veuré real. Ho tinc visualitzat però encara no m’ho crec.
Abans va tornar Ona Batlle. I Olmo, Eric Garcia, Cesc, Piqué... Hi ha una crida interior que els empeny a voler tornar?
Sí, el Barça és una cosa única i diferent. No crec que cap futbolista no pensi quan surt: ‘A veure si un dia torno’. Segur que a tots els passa. Una vegada vius la Masia i l’estil de joc, t’enamores. Almenys jo em vaig enamorar. Tant si puges del planter i et fas un lloc com si te’n vas fora i tornes són dos camins difícils. Però sí, qui no pensa a tornar, ser i triomfar a casa?
En compleix 25 i fa 25 anys que és sòcia del Barça. Com s’explica?
A veure, la meva família és molt, molt culer. Tot just néixer jo, el meu pare va enviar la meva tia a fer-me’n sòcia. Vaig tenir el carnet abans que el DNI. La casualitat és que aquest any firmo amb el Barça. Una coincidència preciosa.
Fins les defenses al Barça juguen a l’atac. Vostè prefereix marcar un gol o evitar-lo?
Jo prefereixo evitar-lo. Però és veritat que soc una defensa poc habitual perquè m’agrada estar molt en contacte amb la fase d’atac. Estic avançada, participativa, però prefereixo parar-ne un.
Llavors, guanyar 1-0 o 5-4?
M’agrada més un 1-0 i tenir la porteria a zero, la veritat.
Què considera més important la sortida de pilota o ser ràpida en l’un contra un?
Ui, són moltes coses, no en podria dir només una. El futbol femení està evolucionant molt. Les jugadores són molt més intel·ligents, més ràpides i més físiques. Una defensa ha de tenir contundència, intel·ligència posicional i és molt positiu si tens sortida de pilota.
