Cada vegada que veig un equip de futbol centenari jugar partits importants amb una samarreta de coloraines sense estar-hi obligat per evitar la confusió, cada vegada que això passa i passa molt, dono gràcies a l’ All England Lawn and Tennis and Croquet Club per ser elitista. Sense aquest tret, el torneig de Wimbledon seria tot menys el que és: un reducte del classicisme que obliga els jugadors –i els seus patrocinadors– a jugar de blanc, cosa que ja no fa ni el mateix Reial Madrid.
L’edat concedeix uns certs privilegis: creure que un entén els britànics i admirar algunes manifestacions de la seva singularitat, entre les quals hi ha Wimbledon. Where is the beef? Quin és el rovell de l’ou? Un llarg viatge, perquè, durant decennis, Wimbledon transmetia una superioritat moral en això del tennis que el convertia en un torneig adust i antipàtic. Des que Manolo Santana va guanyar Wimbledon pels volts del 1966 i la duquessa de Kent li va fer una cobra en el lliurament del trofeu –siguem precisos: li va retirar la mà per evitar que el tennista l’hi besés– i fins fa quatre dies, les cròniques periodístiques sempre incloïen algun reportatge negatiu sobre normes i rareses del torneig. Detalls i anècdotes que semblaven respondre a un esperit reaccionari. A Steffi Graff, per exemple, no li van permetre que l’acompanyés una amiga al vehicle que l’havia de portar a l’hotel. La jerarquia imperant a les taquilles dels vestidors reforçava la seva reputació “classista” i antipàtica, mentre que la resta de tornejos obrien les finestres i “democratitzaven” l’etiqueta, al temps que variava el revés, el material de les raquetes i la indumentària, qüestió aquesta que arriba avui a combinacions i looks sovint espellifats.
La fidelitat a l’herba, la superfície menys pràctica de totes, i el codi de vestir –blanc, categòricament– han contribuït a fer caure molts dels vells prejudicis sobre Wimbledon.
Avui, lluny de ser símbols anacrònics, les excepcionalitats reforcen la personalitat del torneig. Wimbledon només s’assembla a Wimbledon i sempre és allà cada juliol, com el Tour de França. Mentre que el futbol estira el xiclet fins a límits insospitats i ho mercantilitza tot, els dos rituals de l’esport del juliol ja són aquí. Tranquil·litzen i humanitzen. No són revolucionaris ni ho pretenen. Per què?
Quan veus Alcaraz guanyant ahir a la central de Wimbledon i intueixes els grans pics de muntanya de França –i alguna migdiada entre port i port–, saps que el món de Donald Trump canvia, però menys del que tems. I que tot el que no és tradició és plagi, com deia D’Ors.
