Què és la poesia, sinó paraula? Sí, d’acord, són moltes altres coses, també és veu i és silenci, música i tot, i font esquerpa, eixorca, abrupta o abundant a doll salvatge. I és imatge estàtica o encarnada, com s’ha pogut veure i escoltar ahir al Centre Calisay d’Arenys de Mar en la inauguració del Poesia i +, el festival literari que irradia el Maresme (fins al 13 de juliol amb una coda el 27 d’agost).
“Ara ho veig clar, la veu que és una llei”, recita Eva Baltasar, en un dels poemes del seu llibre Nus Schiele (Club Editor, 2021), que ressegueix vint obres del pintor expressionista. Passada la desena de títols poètics, Baltasar no és només una narradora, sinó una creadora de mons, com també ho són, sense paraula, el compositor i pianista Bru Ferri i la violoncel·lista Carolina Bartumeu, que entre poema i poema interpreten una suite inspirada en l’obra.
Lee también
“Soc total”, ha recitat Baltasar, que també parla d’“el cap, trampa suprema” perquè “viure és trasplantar, trasplantar”, però “l’únic que sé és la tendresa del cony”. Els set poemes que dirà se succeeixen: “La forma primigènia, pregària, fuetada i cant. Abans que la paraula el cant”. Ferri dedica una cançó que va escriure per a una obra protagonitzada per l’actriu Elena Martinell, present entre el públic, i juga entre cordes fregades i martellejades, o polsades en staccato tant del cello com del piano.
La poeta diu que “el món irreductible va d’això, i de sobte el poema”, i al públic que omple la sala se li fan presents poema i quadre pensant potser en les dones despullades de Schiele.
Bru Ferri i Carolina Bartumeu,
“Que el nord ple de foscor ens faci de temple”, i que fet de paraules, música i art pictòrica vista o imaginada trobem el refugi que calgui. Baltasar dibuixa amb paraules: “Així ajaguda no et sé dir per quin silenci històric soc aquí”. La història del recital acaba aviat, intensa, amb aplaudiments eufòrics en el primer acte del festival, amb la nova direcció de Gabriel Ventura i Leo Vicente en substitució de l’actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, Eduard Escoffet.
De la poesia pintada, al Teatre Principal de la localitat, cap a la vida psicòtica teatralitzada que Dolors Miquel va crear a Mata’m psicosi (Tushita, 2022), monòlegs amb dramatúrgia d’Albert Roig dirigits per Lucia Del Greco i interpretats per Alba Pujol –i era el seu aniversari–, estrenats fa uns mesos a la Fundació Joan Brossa, seguit d’un col·loqui al qual a més de l’actriu i els directors del festival i l’ obra s’hi van sumar la filòsofa Laura Llevadot, el psicoanalista Miquel À. Riera i el pastor Antonio Soler Pichón, que va cantar unes quantes cançons populars. Més que poesia. “Només podeu abraçar el canvi”, diu el text il·luminador. Més que poesia.
