El PP considera que s’ha iniciat la batalla final per assaltar el poder. Tots els que podien fer han fet. De vegades saltant-se fins i tot les regles del joc. Quan la dreta ensuma sang, destapa el xampany i reparteix càrrecs abans d’hora. I és que l’oposició té síndrome d’abstinència, ja que el poder és més addictiu que la pitjor de les drogues.
La nova portaveu parlamentària del PP, Ester Muñoz
El Govern espanyol està tocat, però no enfonsat, després de l’empresonament de Santos Cerdán. Pedro Sánchez no és dels que abandonen el vaixell, encara que s’entrevegi l’iceberg. És més, pensa que encara pot manejar el timó per evitar el naufragi. Però la temperatura política a la capital d’ Espanya és molt més alta que la meteorològica. Madrid ha deixat de ser una ciutat per convertir-se en un rumor, que no és l’avantsala de la notícia, ho digui qui ho digui. Les tertúlies de sobretaula asseguren que sortiran més noms que incriminaran dirigents del PSOE, l’ UCO furga en muntanyes de documents buscant-hi il·lustres execrables i la fatxosfera treu escuma per la boca.
Feijóo tria tipus durs per emprendre el que considera l’assalt definitiu al poder
Feijóo ha lliurat el control del partit a Miguel Tellado, que és un tipus dur de cara tova. I ha elegit de portaveu del Congrés Ester Muñoz, que té llengua en forma de navalla. Els tipus durs no ballen, va escriure Norman Mailer, però Tellado i Muñoz tenen cos de jota i ment de soldat. Són dos llenguallargs acreditats, amb les intervencions parlamentàries dels quals es pot elaborar un diccionari d’insults, ofenses, improperis i escarnis. Ningú com aquests dos tough guys per anar a la guerra. I és mèrit del president del PP haver mantingut juntes les files a les portes del seu congrés, on fins i tot Isabel Díaz Ayuso ha acabat mossegant-se el llavi.
Lee tambiénEl silenci és el soroll més fort
Sánchez intenta guanyar temps i Feijóo intenta no perdre’l. L’economia va bé, però la política no. Madrid va camí de convertir-se en una rave sorollosa i interminable. Crema Madrid sense Ava Gardner. És aquesta hora en què els tipus durs saben que l’únic que no es poden permetre és abaixar la veu o la guàrdia. Amb el risc de quedar afònics o atònits.