Fa uns mesos, el portal Equinoxmagazine.fr explicava anècdotes de taxistes a Barcelona. Era un exercici de xafarderia amable, que ens descobria alguns moments d’aquesta activitat. Un conductor que no reconeixia Zidane i, com que li sonava d’alguna cosa, li preguntava si era el protagonista d’un anunci de Mango. Una família nombrosa que demanava dos taxis grans i que, arribats a l’estació de Sants, descobria, com a la pel·lícula Solo en casa , que havien oblidat el fill petit. Un client loquaç, que després d’una llarga conversa amb el taxista oblidava la dentadura postissa al seient de darrere. I unes quantes anècdotes sobre la impaciència d’amants en zel que no poden esperar a arribar a l’hotel o a casa i mostren una fogositat que converteix el taxista en un voyeur de retrovisor.
Vaig recordar aquestes històries veient com, dilluns, Santos Cerdán i el seu advocat Benet Salellas baixaven d’un taxi madrileny (blanc, amb la ratlla vermella que homenatja el pendó de Castella) abans de declarar al Suprem. És un moment icònic d’aquesta cruel immediatesa que, disfressada d’actualitat, persegueix presumptes acusats –o sigui, presumptes innocents– i els condemna al que els mateixos mitjans que la practiquen anomenen “pena del telenotícies”. En aquests casos, els protagonistes han de tenir en compte que seran analitzats amb lupa. Cerdán i Salellas van actuar amb naturalitat i ningú no hauria dit que, poc després, Cerdán ingressaria a la presó en aplicació de la presó provisional. Que triessin un taxi convencional i no un d’aquests VTC que tant agraden Tito Álvarez (sempre m’ha meravellat la denominació VTC, vehicle de transport amb conductor, com si els taxis no fossin exactament
això) em va semblar un detall calculat per distanciar-se de la típica actitud elitista de vehicle negre de vidres tintats amb xofers d’ulleres de sol i fesomia de guardaespatlles.
Entre els codis del taxista, hi ha el de no revelar què passa dins del vehicle
Entenc que, entre els codis del taxista, hi ha el de mantenir certa confidencialitat i no revelar què passa dins del vehicle. Després, els usuaris habituals del taxi sabem que els conductors poden sentir la necessitat d’explicar anècdotes, de vegades amb una respectuosa referència genèrica i d’altres amb pèls, senyals, noms, cognoms i fins i tot insults. Fa anys, abans d’aquest respecte confidencial, es feien servir càmeres ocultes per denunciar abusos (dels conductors) o delictes (dels usuaris) que desembocaven en denúncies i, de passada, en matèria primera per a l’entreteniment morbós. Les confessions i el seguiment de taxistes van generar molts documentals i fins i tot una sèrie d’HBO que, si no recordo malament, es basava en el dietari d’un taxista novaiorquès. Però, si poguéssim saber què van dir-se Salellas i Cerdán just abans d’arribar al Suprem –i tants altres protagonistes de l’actualitat–, accediríem a un tipus d’informació que ens ajudaria a entendre, a través del retrovisor del taxista, la realitat.