Bruno Belil esculpeix titelles amb caràcter
Teatre per a adults
L'artista barceloní ha fet carrera a Alemanya intervenint en òperes i espectacles de tota mena amb les seves creacions
Taller del titellaire Bruno Belil a Barcelona
Bruno Belil (Barcelona, 1988) va fer la carrera de Belles Arts especialitzat en escultura. Però trobava que les figures que feia estaven mancades de caràcter. És llavors que va decidir aprofundir en el món dels titelles i se’n va anar a Alemanya per completar els estudis. “La fascinació pels titelles em prové més del desenvolupament de caràcters, de com els caràcters es representen físicament. Les diferències psicològiques poden formalitzar-se amb la física d’un caràcter”.
En posa un exemple: “Don Quixot és alt i prim i Sancho Panza és petit i gros, i tenen una diferència psicològica que es veu en la descripció física. Hi ha una contraposició física en la contraposició psicològica, i bàsicament això és al que em dedico quan faig titelles. Però aquí no hi ha cap escola de titelles per seguir aquesta formació, i llavors vaig anar a viure a Alemanya, a Bochum, on vaig poder fer una formació de dos anys per escenificació, dramatúrgia i construcció de titelles”.
Quan acabava una escultura, m’hi faltava alguna cosa; amb un titella, començava una història
Al món dels titelles hi ha quatre ocupacions: constructor, dissenyador, escenificador i, pel que fa a la logística, transport i manteniment, el cap de titelles d’una producció. Belil ha estat a les quatre posicions: “A partir del 2015 vaig començar a treballar a l’escena independent de teatre d’allà per diferents companyies i directors, i a partir del 2021 vaig començar a treballar per òperes i filharmonies. És a dir, no directament per als teatres, sinó per a directors que em truquen per fer un espectacle on intervenen titelles”.
El titellaire, doncs, va acabar assolint el seu objectiu: “Quan acabava una escultura, m’hi faltava alguna cosa. Construint un titella, en canvi, començava una història i em podia imaginar la història sencera. Hi podia aplicar dramatúrgia i moviments, que era el que em faltava de l’escultura, i creava un caràcter nou. El que més il·lusió em fa és el desenvolupament de caràcters”.
Imatge de l'obra 'Wo die wilden Kerle wohnen', d'Oliver Knussens, dirigida per Nikolaus Habjan, amb titelles de Bruno Belil. Theater an der Wien, Viena, Austria Theaterstück
Belil equipara la seva feina a la d’un desenvolupador de caràcters per a videojocs. “Els directors ens donen unes premisses i nosaltres fixem una visió estètica i els moviments que aquest titella haurà de fer, perquè els moviments impliquen articulacions i mecanismes. Les capacitats que li atorguem van en detriment d’unes altres, perquè si pot volar, no podrà caminar; si pot parlar, no es podrà moure tant, perquè el que podem fer amb les mans és limitat”.
La mida del titella també té relació amb el muntatge: “El fet que sigui més petit o més gran ha de tenir un sentit dramatúrgic. Quan he fet un titella gran i un de petit per a un mateix personatge és perquè es fa servir en diferents perspectives i en diferents estats de la vida”.
A les universitats de Berlín i Stuttgart et pots llicenciar com a titellaire, al mateix nivell que un actor
L’artista barceloní treballa des del 2021 sobretot amb Nikolaus Habjan, “que és un director austríac que també és titellaire”. Amb Habjan ha fet els titelles de La flauta màgica , que s’ha representat a les òperes de Dortmund (Alemanya) i Cleveland (EUA), i les de Wo die wilden Kerle wohnen , d’Oliver Knussens. I amb l’empresa de construcció i efectes Antigua i Barbuda, amb seu a Barcelona, ha treballat en la construcció de titelles gegants, com un goril·la albí de 7 m d’alçada, i un drac fet de fusta i ferro forjat, de 6 m d’alçada i 14 de llargada. Ara treballa en nous projectes per a Viena i Luxemburg.
Imatge de l'òpera 'La flauta màgica', amb Bruno Belil en escena, al Teatre de l'Òpera de Cleveland
Sobre la tradició de veure els titelles com un espectacle infantil aquí i no a Alemanya, l’artista apunta: “Penso que el públic infantil es creu la fantasia: veu un objecte i automàticament creu que està viu. Al públic adult això li costa més i necessita que vingui acompanyat d’una estètica. A Alemanya hi ha més tradició i veus titelles a tot arreu: també al cinema i a la publicitat. Fins i tot hi ha programes televisius per a adults fets amb titelles. A les universitats de Berlín i Stuttgart et pots llicenciar com a titellaire, al mateix nivell que un actor”.
Belil recorda que en alemany, com passa en anglès i francès, interpretar i jugar és el mateix verb: “Bàsicament el que fem els titellaires és jugar. Aquest verb m’agrada més que manipular ”, conclou.