L'esport d'elit porta amb si grans reptes i sacrificis; llargues hores d'entrenament, un estil de vida exigent o ser lluny d'éssers estimats són algunes de les situacions que aquests esportistes viuen diàriament. Encara que, per a les dones, se suma un altre afegit: la maternitat.
La conciliació entre l'esport d'elit i aquesta no porta massa temps en boca dels professionals del sector. Així ho defensa Ona Carbonell, que, amb una exitosa carrera atapeïda de medalles en natació sincronitzada, lluita per aconseguir que les dones no hagin de renunciar a la maternitat durant la seva carrera.
L'exnedadora ho relata al podcast de Converses que Valen La Pierna, on explica, des de la seva experiència personal, com va viure ella mateixa els primers anys de vida del seu fill.
Conciliar dos mons
Esport i maternitat
Ser esportista d'elit requereix força i capacitat de continuar endavant. Així ho relata la mateixa Ona: “La gent veu les medalles, però no sempre veu el que hi ha darrere. Recordo moments tan durs que vaig arribar a pensar a tirar la tovallola. En els Jocs de Pequín 2008, que al final no vaig disputar, vaig estar a punt de la depressió. Em va costar moltíssim. Entrenàvem 10 hores al dia, 6 dies a la setmana. Durant quatre anys... per competir tres minuts. La pressió mental és brutal”, assegura al podcast.
Ona Carbonell
I és que, en aquests casos, tenir una xarxa de seguretat on basar-se és imprescindible. “Els meus pares, el meu germà... sempre han estat allà. De vegades fins i tot ells mateixos em deien que el deixés, que la meva salut era més important. Però jo sentia que havia d'intentar-ho, que no podia quedar-me amb el dubte”, continua explicant.
Em vaig passar set anys ficada a la piscina, però també vaig aprendre a concentrar-me, perseguir objectius i no rendir-me mai
Per a ella, l'esport li va ensenyar grans lliçons: disciplina, constància, tolerància, frustració... Encara que també va renunciar a molts anys de la seva vida. “Em vaig passar set anys ficada a la piscina, però també vaig aprendre a concentrar-me, perseguir objectius i no rendir-me mai”, afirma l'exnedadora de sincronitzada.
Conciliar piscina i vida familiar
L'arribada de la maternitat
La maternitat era una cosa que li causava especial por. “Pensava que ser mare significava renunciar a la meva carrera”, relata Carbonell en l'entrevista. Tot va canviar quan va néixer el seu primer fill, Kai. “La pandèmia va endarrerir els Jocs de Tòquio i em va donar una possibilitat: tornar a intentar-ho. Estava acabada de parir, amb el sòl pelvià encara feble, entrenant a contrarellotge. Però tenia clar que volia demostrar que no s'havia d'elegir entre ser mare i ser esportista d'elit”, assegura.
Així, la realitat és que no va rebre gairebé ajuda institucional per compatibilitzar la maternitat amb l'alta competició. Tot va ser fruit de feina personal i organització. “Vaig donar el pit al meu fill durant els entrenaments. Viatjava i no sabia si podia portar-lo amb mi. Vaig buscar informació sobre lactància i esport d'elit a internet... i no hi havia res. Zero. Vaig haver de buscar ajuda mèdica pel meu compte”, explica.
Ona Carbonell
Va ser en aquell moment quan va decidir alçar la veu sobre la situació. Va gravar un vídeo per a les seves xarxes denunciant el problema. “Ni tan sols podia portar el meu fill als Jocs. El vídeo es va viralitzar i em van entrevistar mitjans de tot arreu del món”, afirma Ona.
Gràcies a aquella gran visibilitat, juntament amb el Comité Olímpic Espanyol, van crear la primera Comissió de Maternitat i Esport. “Hem presentat proposades com que els nadons lactants (0-18 mesos) puguin viatjar a competicions; centres de compte infantil a la Vila Olímpica; professionals específics per a l'embaràs i postpart; rànquings protegits per a dones embarassades i baixes per maternitat amb cobertura econòmica”, enumera.
Hi ha un sentiment de culpa brutal: quan vaig tornar a competir, sentia les mirades, els judicis. Com si hagués de justificar que, a més de mare, continuo sent esportista
Encara que, per a l'ex esportista, encara queda molt per fer al sector. “Hi ha esportistes que no han estat mares per por que se'ls acabi la carrera. D'altres han hagut de finançar-se la seva pròpia recuperació postpart. Moltes no saben ni que tenen drets. Hi ha un sentiment de culpa brutal: quan vaig tornar a competir, sentia les mirades, els judicis. Com si hagués de justificar que, a més de mare, continuo sent esportista”, sorprèn.
Ona Carbonell
I és que encara existeix un discurs que defensa que la maternitat no és rendible per a les federacions. “És alguna cosa inacceptable. Hi ha exemples claríssims: Serena Williams, Alex Morgan, Alison Felix... esportistes que han aconseguit els seus millors resultats després de ser mares. Per què? Perquè la maternitat t'enforteix, et dona perspectiva. Però necessitem estructura: metges, preparadors especialitzats, seguretat jurídica i emocional. No es pot continuar ignorant això. El cos i la ment d'una dona poden amb això i molt més”, afirma.
En ella mateixa la maternitat ha suposat una gran evolució. Ona Carbonell destaca que ha aconseguit deixar enrere aquella obsessió per la perfecció i medalles. “M'exigia dins i fora de l'aigua. Ara sé relativitzar. Sé que puc donar el 100% sense trencar-me. M'ha donat una nova missió: obrir camí perquè altres dones no hagin d'elegir”, conclou l'ex esportista en l'entrevista.