Són molts (2,4 milions de persones a Espanya, segons s’estima a partir d’un estudi publicat el 2024 a Nature Medicine ) els ciutadans que després d’infectar-se amb el SARS-CoV-2 van desenvolupar el que es coneix com covid persistent. Aquest col·lectiu de malalts arrosseguen una infinitat de símptomes –fatiga extrema, dolor articular, fallades de memòria, afonia, pèrdua d’olfacte, de gust, problemes digestius, caiguda dels cabells i un llarg etcètera– que els dificulten sobre manera el dia a dia, i el converteix en molts casos en invalidant. Un percentatge alt conviuen amb aquesta simptomatologia des de fa cinc anys, després d’haver-se contagiat en la primera onada de la covid. Doncs bé, després de tant de temps de patiment i males notícies, n’acaben de rebre una de bona: Sanitat ha reconegut la patologia com una malaltia crònica complexa.
Ho va comunicar el Consell Interterritorial de Sanitat després d’una votació celebrada divendres, integrant la patologia al flux assistencial del pacient crònic complex.
“Potser ajudaa accedir a incapacitats i discapacitats queavui no s’atorguen”
“Per a nosaltres és una gran victòria”, afirma a La Vanguardia Sílvia Soler, portaveu de l’associació d’afectats a Catalunya, una de les vuit comunitats –entre les quals, Aragó, les Balears, les Canàries o Madrid– que ha fet possible aquest avenç. En un comunicat conjunt assenyalen que, gràcies a aquest reconeixement, “els malalts podran acollir-se a un flux assistencial definit i coordinat, en què es recullin les diverses especialitats mèdiques que requereixin ser part de l’atenció i el diagnòstic dels malalts”.
Aquest flux assistencial era
inexistent fins ara (i encara ho
és: falta desenvolupar un protocol d’atenció comuna per a tot
Espanya). En l’actualitat –explica a aquest diari Gemma Torrell, metgessa de família i una de
les autores del protocol sobre
covid persistent que va impulsar Salut–, la manera d’atendre els malalts és molt dispar. “Hi ha llocs que tenen itineraris més marcats i d’altres que ni tan
sols en tenen. Aquest reconeixement obligarà tot el sistema a
fer itineraris que siguin semblants en totes les regions, cosa que pot ordenar tot el que està passant ara, evitant que els pacients vagin d’un lloc a un altre, de l’hospital al CAP i viceversa”.
Torrell defensa que l’acceptació de la patologia com una afecció crònica comportarà, a més, una coordinació millor dels professionals de l’atenció primària “amb el segon nivell d’atenció, gràcies a uns itineraris més clars a cada territori, hospital i regió sanitària”. “Això farà que puguem atendre de manera més coordinada el pacient”, subratlla.
Afirma, a més, que suposarà “un reconeixement de la malaltia i les persones que la pateixen”. En aquest sentit, encara avui –recorda Sílvia Soler– hi ha malalts que topen amb metges “que no saben de què els estàs parlant quan esmentes la covid persistent”.
Així mateix, i gràcies al reconeixement de la patologia com a crònica, els malalts també podran beneficiar-se “del seguiment d’aquesta malaltia multisistèmica, valorant la seva evolució, la interacció amb altres patologies preexistents o noves, adaptant i actualitzant l’atenció i el tractament”, subratllen les associacions en el seu escrit. En aquest punt, cal recordar que després
de cinc anys, la malaltia, que avui no té cura, no té un tractament
específic.
“Potser ajuda també a poder accedir a incapacitats i discapacitats que ara no s’atorguen”, afegeix Sílvia Soler, “evitant la judicialització dels processos d’incapacitat”, afegeix el comunicat de les associacions, que destaquen també, com un altre aspecte crucial, la implementació correcta de codis de registre de la covid persistent. “A escala macro, això permetria conèixer la dimensió del problema”, argüeixen. I a escala micro –continuen–, “donaria l’oportunitat als malalts d’acollir-se als recursos que ofereixi l’estratègia nacional de malalts crònics complexos”.
