No sé quina mena d’odi desperta el vermut a la barcelonina entre els amos de bars i restaurants del centre urbà perquè el maltractin de la manera en què el maltracten. Sobretot a Ciutat Vella i una part de l’ Eixample. Sí, queden excepcions. A la meva zona, per exemple –i això sense pretensió de rigor estadístic–, en sobreviuen un parell que el serveixen, i bé. Només dos. Els últims de la seva espècie. No en donaré el nom, que Instagram té gallet fàcil i on avui hi ha encant demà hi haurà brunch.
El vermut clàssic és això tan elemental com sublim: un vinet o una cervesa, un plat d’olives i unes patates xips. Ja està. La trinitat gloriosa de l’aperitiu. Qualsevol afegit és heretgia; qualsevol intent de superar-lo, una pèrdua de temps. Era un dels hits del que els cursis anomenen “la marca Barcelona”, ara ni apareix a la playlist . El ritual s’esfuma, escombrat per un tsunami de menús plastificats en quatre idiomes o altres propostes gastronòmiques d’importació. Els que encara creiem en el fet d’anar de terrasses com a forma de civilització hem de peregrinar per trobar un bar en condicions on practicar la fe.
Un costum tan barceloní com el vermut desapareix de molts dels bars del centre
La guirització s’emporta el vermut.
Al migdia, els mateixos bars que abans eren trinxeres de les tapes et claven un “ Reservat” a la taula amb la mateixa contundència que un cop de porta a la cara. Reservat? Per a qui? Doncs per a ells, esclar: els turistes. Aquella marea d’humans que menja a les dotze i sopa a les sis. Disposats a pagar el que sigui per una paella que sembla un monument al mal gust: l’arròs espessit al centre del plat, disposat en una columna cilíndrica que corona el cim del disbarat. O la truita, rígida com un cartró, servida amb la mateixa alegria amb què s’expedeix una multa.
Mentrestant, tu, pobre espècimen local, et quedes sense cadira i sense vermut. És una pena que al radar d’alguns propietaris de bars ja no hi siguin els barcelonins. Després ens estranya que n’hi hagi que mirin malament els turistes.
El sistema nerviós d’una ciutat no es mesura només per les empreses emergents, els museus, les universitats..., també pels bars. I per com tracten qui sempre hi ha estat, demanant una canya sense necessitat de fer un clic en cap app.
Sí, això és un article de protesta golafre, amb aroma a nostàlgia i regust de patata fregida, però no exagero si dic que els bars són memòria líquida, història social, cultura. Són part del que ens queda.
I els que adorem el vermut temem que corri la sort dels óssos polars. Com la Boqueria: víctima del seu èxit, reciclada en decorat per a selfies, mentre l’Ajuntament, tard, s’esforça per tornar-li una autenticitat que ja ha fugit espaordida.
