Stanley Whitney: “Com a creador intento fer més amb menys”

Un torrent de colors ha inundat els soterranis de l'antic cinema Victoria a Maó, seu actual de la galeria Cayón a Menorca, que aquests dies acull la segona exposició de Stanley Whitney. Aquesta vegada és la seva obra més recent sobre paper, després que el 2019 els seus grans olis sobre tela, que són les seves creacions més conegudes, ocupessin els enormes espais de les sales superiors.

Stanley Whitney (Filadèlfia, EUA, 1946) és un pintor que ha obtingut reconeixement molt tard: no va exposar en una institució pública fins als 68 anys, i la seva primera retrospectiva va ser l'any passat. La notorietat li va arribar amb el nou segle, després que per fi trobés l'estil que l'ha portat a ser considerat per The Guardian l'artista abstracte més important dels Estats Units. Avui dia, algunes de les seves obres majors han assolit cotitzacions per sobre dels dos milions de dòlars.

Malgrat aquesta recompensa tardana, ell sempre va saber que la seva vida havia d'estar enfocada a l'art i s'hi va dedicar així que va poder escollir la seva formació. L'asma li va evitar servir al Vietnam, i la seva vocació el va apartar de les pressions que grups com els Panteres Negres li van fer perquè posés els seus pinzells al servei de la lluita racial: només volia dedicar-se a l'art fins a trobar la seva pròpia veu.

Al Nova York dels seixanta on es va instal·lar, dominat per l'expressionisme abstracte i els pintors de camps de color, sota ombres tan allargades com les de Jackson Pollock i Mark Rothko i amb una influència fèrria de crítics com Clement Greenberg, desenvolupar un llenguatge diferenciat no devia ser senzill per a ningú. Whitney es va dedicar a treballar de manera callada alternant la pràctica amb la docència en diferents universitats, fins que va tenir l'ocasió de marxar un temps com a professor a Roma. Allà, davant els edificis antics i les seves ordenades i velles pedres, va trobar el que li faltava, l'estructura que li permet construir els seus quadres començant amb un primer color a dalt, a l'esquerra, i deixant-se portar pel ritme i el color fins a completar l'obra. Sempre acompanyat de música.

En una entrevista amb Gagosian Quarterly, el 2020, Whitney va explicar així la seva manera d'actuar a l'estudi: “Sempre dic que el color determina l'estructura, l'estructura no determina el color. No faig una estructura i després l'omplo amb colors. (…) Simplement començo a pintar. No ho planejo. Com que conec la forma, puc començar on sigui, arribar i immediatament posar-me a treballar. No faig estudis de color amb temps. Poso un color i després m'inspiro en ell. Un cop que tens alguna cosa a la tela, és el començament d'una relació, i començo a treballar-ho”.

Ens trobem ara envoltats de la seva obra recent sobre paper, on exhibeix varietat de suports, formats i tècniques –ceres, crayón, guaix, aquarel·la, grafit, mixta–, i si els grans olis sobre tela poden resultar atrevits, aquests dibuixos els avancen per l'esquerra en atreviment i en la riquesa de propostes que mostren.

Crec que m'agrada més el seu treball en paper que les seves pintures.

És un treball realment important. La veritat és que treballo al paper potser més que a la pintura, perquè puc posar-m'hi més ràpid.

És com si al paper es plantegés coses i a la tela expressés solucions.

Sí, és cert. Preguntes al paper, solucions a la pintura. Aquestes obres estan molt més obertes a les preguntes, a les possibilitats, per això veus diferents tipus de dibuixos. El paper és molt directe, i puc provar amb diferents tipus de paper, mides, colors, veure quant vull involucrar-me amb la línia o no, o amb la massa. En canvi, quan pinto amb oli és com si… ja sap, les pintures són com la tela sagrada.

Les pintures són molt més sòlides.

Les pintures són més fàcils a nivell de feina; els grans plans es fan en paper. Molts dibuixos s'utilitzen en l'estudi per explorar possibilitats, i en aquest sentit segueixo la tradició del dibuix. Però ara he convertit el dibuix en una part més important de la meva pràctica pel que fa al que mostro al final. Perquè normalment pinto sobretot. Però ara crec que al segle XXI, potser més, per als artistes, la pràctica del dibuix pot ser tan important com la de la pintura. Com es veu amb Matisse o Picasso. El dibuix és una part rellevant de la teva pràctica, mostres les teves mans al món. El genial és que pots veure com la gent, simplement amb les seves mans, pot arribar a alguna cosa ràpidament. Amb quina rapidesa es pot arribar a la màgia.

Sempre ha estat així?

Quan vaig arribar a Nova York, als anys seixanta, no veies els dibuixos de la majoria dels pintors. Per a mi, això va ser molt important. Perquè jo des de petit dibuixava tot el temps. La pràctica del dibuix et forma. Hi ha tanta màgia en un dibuix com en una pintura. Per exemple, a Cézanne, hi ha molta més màgia en un dibuix que en una pintura. I això és el que intento fer.

No pot fer-ho amb la pintura?

Pintar requereix molta més preparació. Has de preparar el quadre, has de treure la pintura. Però el dibuix és així, saps? Simplement com si estiguessis escrivint el teu nom.

La meva obra està feta per viure amb ella”

Stanley WhitneyArtista plàstic

En alguns dibuixos ha renunciat als seus característics colors, per què?

Perquè intento fer més amb menys, agafo només el llapis i com a creador intent fer més amb menys.

La seva obra pot resultar enigmàtica per a molta gent. Què els diria?

Una cosa és mirar-la. Una altra cosa és viure amb ella. Realment està feta més per viure amb ella. Crec que la gent es confon amb l'art, com ho perceben, perquè si és art abstracte, no coneixen el principi ni el final. Però crec que si vius amb ella, és com viure amb un arbre. Si vius amb alguna cosa, ho veus de dia, ho veus de nit, ho veus quan ets enutjat, ho veus quan ets feliç. Influeix en la teva manera de viure. Vols que l'art formi part de la vida. Perquè l'art es considera part de la vida.

D'altra banda, transmet equilibri, vitalitat i optimisme. És això el que busca, que la gent se senti millor?

Això és bo. Sí, la vida ja és prou dura. Si la gent viu amb certes coses, coses especials a casa, pot anar a elles quan vulgui i obtenir molta energia positiva. Si pogués viure amb un Matisse o un Cézanne, seria un home molt feliç. O Picasso, si aconseguís un quadre de Picasso, seria el més feliç dels homes. Vols coses especials, que realment et facin la vida millor.

Té algun color favorit?

No, però faig servir molt el vermell.

Hi ha algun color que prefereixi no utilitzar?

No. Tant de bo pogués utilitzar tots els colors. Però no, depèn d'on visqui.

Canvia de preferències segons el lloc on viu?

Sí, però no immediatament. He de passar al lloc tres o quatre anys, i després et va calant. És com la vida que entra en el teu estudi, depenent d'on visquis.

El color té pes?

Sí. Però té a veure amb la teva mà, amb el teu tacte.

El color blau té un pes diferent del groc, per exemple?

Pot tenir una densitat diferent. És com el pes de les aquarel·les davant els dibuixos de llapis aquarel·lable. És diferent. Té a veure amb el tacte i la densitat del color. És un material, i després hi ha una densitat, i després hi ha un tacte.

Què va ser primer per a vostè, el color o l'estructura?

Quan vaig arribar a Nova York, jo no sabia com crear el color ni el tema. Veia els pintors de camps de color, veia fins i tot Morris Lewis, veia molt color, però no m'agradava aquella idea del color.

Es refereix a pintors com Mark Rotko, Robert Motherwell o Barnett Newman.

Vaig pensar que els faltava alguna cosa.

L'estructura?

Sí, l'estructura. Simplement vaig pensar que el que feien no era prou obert. La forma en què treballaven era molt limitant. Volia portar-lo molt més enllà. Necessitava idees noves.

Quan ensenyava a la universitat, utilitzava la seva obra amb els seus alumnes?

No, perquè quan ets professor no vols interposar-te al seu camí. Ells han de descobrir quin tipus d'artista són i quines són les seves necessitats. Així que intentes cenyir-te al bàsic i que després puguin anar als seus propis grups d'artistes. Perquè cada un té un camí diferent. Intentes guiar-los perquè no prenguin mal, perquè cadascú pugui viure la seva pròpia vida.

Per què va decidir viure part de l'any a Parma, a Itàlia?

Vaig trobar un edifici realment bonic als afores de Parma. Així que no va ser una cosa planificada. Simplement trobem aquest bonic edifici per casualitat.

Però per a vostè, com a artista, Itàlia és fonamental. Què el va portar a Roma?

Vaig tenir una càtedra per ensenyar a Roma. Vaig estar a Nova York de 1968 a 1991, més o menys, i necessitava sortir d'allà. Així que vaig tenir l'oportunitat d'anar a Roma, que em va semblar un lloc genial. Perquè a Roma tens els edificis antics, com el Panteó, i el modern junts. I des de Roma pots anar a l'Àfrica, podia venir a Espanya... em vaig adonar que Roma seria una bona base.

Què és el que no pot faltar en el seu estudi quan treballa?

Música.

Jazz?

Bé, no m'agrada aquesta paraula, perquè sembla molt general. Hi ha músics molt concrets que crec que són realment brillants i que escolto: Miles Davis, Thelonius Monk... músics particulars que ja escoltava molt abans de saber que era pintor. Era més el seu intel·lecte el que m'interessava i on triaven treballar. Perquè quan ets jove, cerques un mentor, cerques qui ets. I aquells artistes en particular em van modelar.

Lee también

Duelo artístico en la Galleria Borghese: la escultura de Wangechi Mutu reta al barroco de Bernini

Rafael Lozano

De quina manera?

Definint-me. Perquè eren tan oberts i tan... diria que són éssers estranys. Simplement em van fer saber que podia anar per un altre camí. I van ser prou oberts com perquè veiés que podia perseguir una cosa que no s'entenia.

En la seva joventut no va voler involucrar-se en moviments antisegregació. Per què?

Volia ser pintor. Volia pintar. Jo no era un soldat. Volia ser artista. Quan els Panteres Negres van venir a buscar-me a casa, simplement vaig dir: “Digueu-los que no soc aquí”. Perquè no podia explicar-los que per a mi era important pintar. Era molt complicat.

Expliqui'm la seva relació amb els quilters de Gee's Bend.

Aquelles vànoves que fan dones afroamericanes (a Alabama) són fantàstiques, són realment boniques. La forma en què estan fetes, el color, són molt típics de l'Àfrica Occidental. A les plantacions les utilitzaven per comunicar-se (en els temps de l'esclavitud). Si algú anava a escapar-se, penjava una vànova específica d'una manera concreta. Però les vànoves en si mateixes són simplement increïbles. En podries penjar una al costat de, diguem, una obra de Barnett Newman. El seu ritme és realment únic. Per a mi, hi ha coses com aquestes mantes o com la ceràmica grega i romana que són molt importants pel que fa a l'estructura, el món antic em dona molta informació.