Mentre Europa es debat sobre com reaccionar davant la guerra aranzelària desencadenada per Trump amb els aranzels al 30% i potser reorientar les seves exportacions cap a altres països, faria bé de reflexionar sobre el que ha fet fins ara. Una anàlisi elaborada aquesta setmana per dos economistes del Banc Central Europeu (BCE), Claudia Marchini i Alexander Popov, ha posat en relleu com la UE durant aquest segle ha intensificat les relacions comercials amb dictadures o règims autoritaris. Business is business.
Els autors, que també han elaborat un índex democràtic ( DWTI), reconeixen que hi ha diversos graus d’autoritarisme als països, des de la llibertat plena de Dinamarca fins a la repressió d’ Etiòpia. Partint d’un coeficient, el pes dels règims dictatorials al comerç d’Europa els últims 25 anys s’ha incrementat més d’una tercera part.
Molta part es deu a l’expansió del comerç amb la Xina, que ara representa una cinquena part de totes les importacions del continent i és un proveïdor gairebé exclusiu de terres rares. La Xina ocupa el lloc 172 de 179 països en termes d’estàndards democràtics segons l’estudi del BCE.
El resultat també reflecteix la dependència creixent, fins al 2022, de les importacions d’energia procedents de Rússia (a més de l’ Aràbia Saudita). La UE ha reduït dràsticament el seu subministrament de gas i petroli russos des de la invasió d’ Ucraïna, però principalment gràcies a tancar acords amb altres països autoritaris com Qatar i Algèria.
Brussel·les incompleix els seus propis estàndards comercials? Segons la normativa sobre Comerç i Desenvolupament Sostenible (l’última versió, del 2022) la política comercial de la UE té com a objectiu garantir que el desenvolupament econòmic vagi de bracet del respecte dels drets humans, alts estàndards laborals i justícia social.
Tot i això, l’estudi demostra que tant alguns socis comercials europeus s’han tornat menys democràtics en el curs d’aquest segle com Europa mateix ha optat per redirigir els seus intercanvis cap a països menys lliures, especialment si no pot aconseguir determinats béns en cap altre lloc.
L’anàlisi de dos economistes del BCE qüestiona l’ètica europea a l’hora de fer negocis
“Fins al 2008 el fet de fer negoci amb una dictadura no era un problema. Perquè es creia que anàvem cap al final de la història i la democràcia global. I això ens ha permès accedir a productes més barats a Europa. Ha estat només ara, després de la covid i la guerra d’ Ucraïna que es comença a parlar de la necessitat de comercialitzar amb països afins”, comenta Víctor Bruguete, investigador sènior del Cidob.
El juliol del 2021 el Defensor del Poble Europeu fins i tot va preguntar la Comissió sobre com es garanteix el respecte dels drets humans en el context dels acords comercials de la UE. La resposta va ser evasiva.
Per Bruguete, “la UE té dificultat per defensar els seus valors en un món cada vegada menys democràtic. Hi ha contradiccions entre el que Europa vol fer i el que pot fer. Avui dia cal tenir en compte la seguretat i les dificultats que té Europa per assumir el cost de la seva autonomia energètica, estratègica i la defensa de l’Estat de benestar”.
Durant els anys de la globalització hi havia el mantra que tenir relacions comercials amb un Estat acabaria consolidant la pau, i, en última instància, desenvolupant un sistema obert i democràtic. Tot i això, l’evidència demostra que el comerç et fa més ric, però no necessàriament més democràtic. I a l’inrevés, comerciar amb aquests països menys lliures provoca una altra externalitat, la de reforçar la màquina repressiva d’aquests governs, “ja que es generen beneficis per a règims que tenen una agenda expansionista i militarista, i això pot suposar un desafiament existencial per a la Unió Europea” assenyala l’estudi.
Les tecnologies actuals de baixes emissions de carboni depenen d’una varietat de materials de terres rares que, en general, són en països amb règims autocràtics. Per exemple les bateries elèctriques, que són un pilar fonamental de l’estratègia per abordar la crisi climàtica. La seva producció implica quatre metalls principals: cobalt, coure, liti i níquel, dels quals la UE gairebé no té reserves pròpies. Exceptuant el coure, tots es comercialitzen als mercats internacionals principalment per mitjà de països amb governs no democràtics, com ara la Xina, Rússia i la República Democràtica del Congo. Els abusos en l’extracció d’aquestes matèries primeres, en forma de treball forçat i infantil, estan ben documentats. “El risc és que, quan intentem abordar una externalitat (les emissions de carboni), n’empitjorem inadvertidament una altra (els abusos de drets humans en altres països)”, assenyala l’estudi publicat pel BCE.
Des del punt de vista econòmic, no relacionar-se amb règims autoritaris tampoc no sembla una bona estratègia. En efecte, una dictadura tampoc no és garantia de seguretat jurídica i les cadenes de valor es poden trencar sobtadament.
Amb les tarifes, Trump pressiona Europa a triar països afins, però la història diu que s’ha fet l’oposat
Ara els aranzels anunciats per Trump tornen a canviar el tauler. La UE reorientarà els seus fluxos cap a països afins per complaure els EUA i pagar menys tarifes? O renunciarà al mercat dels Estats Units per vendre cada vegada més a països de dubtosa reputació?
