La seva mirada, bondadosa, comprensiva, com plena de memòria... ha estat una font essencial; parlar de la vida artística de la soprano Conxita Badia és ara, també, rememorar la d’aquelles tres filles que la van acompanyar sempre; la nostra interlocutora dels últims vint anys o més era la Mariona, que protagonitza part del llibre que Carlos Manso, estimat amic, va dedicar a la gran cantant, i que va viure per conservar el llegat de la seva mare. Mariona Agustí Badia va ser, per als que volíem conèixer els moments importants de la vida musical i artística, una font substancial.
La seva va ser una infantesa barcelonina feliç amb una mare que cantava meravellosament, també en la naturalitat del dia a dia, i de sobte a partir dels 11 anys la vida es trastoca, la violència i la mort assetgen amics propers que intenten gestionar salconduits per arribar a França tement per la seva vida. La confusió era molt gran a la Barcelona d’aquells moments de començaments de la guerra, el 1936, quan van assassinar Manuel Clausells l’octubre d’aquell any. Gran promotor de la vida musical, era un amic molt proper i gairebé protector de la família. Poc abans les tres filles, la Carmen, la Conxita i la Mariona, i la mare s’havien instal·lat a viure en una casa del carrer Verdi, la planta inferior de la qual ocupava amb la seva dona el senyor Clausells. I la seva mort va desencadenar aviat les maletes i la incertesa de la sortida a l’exili per a la Conxita i les tres nenes. Evidentment, l’ajuda de Pau Casals va ser molt important, i ja a França, la dels amics com Ventura Gassol.
Consagrada a conservar el llegat de la mare, va tenir una vida marcada per la guerra i l’exili
Tot devia ser molt contradictori per a la Mariona i les germanes, els aplaudiments i l’èxit de la gran cantant, i la desolació d’un destí incert, i fins i tot, de vegades, la solitud. Mompou les acomiada a l’estació de trens de París, anaven al Brasil, on treballava el pare. Allà continuen les seves vides. La Mariona cantava al cor del Colegio da Asunçao a la primera comunió de la seva germana petita Carmen.
I se’n tornen a anar, aquesta vegada cap a l’Argentina. Són magnífics els records d’aquella època, de sorprenent brillantor cultural-musical de Buenos Aires mentre Europa cremava. Allà es refugiaven de la guerra grans noms de la música que van compartir l’art de la Conxita.
Expliquen que la Mariona assumia tasques de la casa, i a la taula s’establia la història musical d’aquells anys. Allà va començar ella els estudis d’Arquitectura, que aviat va deixar per la seva tornada a Barcelona el 1946. “Havíem crescut sense adonar-nos-en, sempre pendents d’aquell remolí de vida artística que era la mare”, deia... I van plorar elles quan, coincidint amb la tornada, va sobrevenir el novembre del 1946 la mort de Manuel de Falla a l’exili.
La Conxita era com una fada que il·luminava els camins, i els caminants –compositors i músics– es dedicaven a la tasca de crear cançons per a ella, com ja ho havia fet Granados, després d’haver-la sentit... tant a l’Argentina com quan va tornar a Barcelona.
Aquí van arribar finalment el 1946, lamentant moltes absències d’amics exiliats, i dins de l’austeritat d’aquella societat una mica ombrívola que tan bé descriu Carmen Laforet. Aquell art de la Conxita va ajudar a renovar els somriures coincidint amb Mompou, Toldrà, Montsalvatge, el seu món cultural.
I va arribar el casament amb l’arquitecte Jordi Bonet i la nova família, que avui sent profundament les dues pèrdues tan properes. Jordi Bonet feia gala fa pocs anys que amb noranta i escaig encara esquiava, i la Mariona, als homenatges d’aquests dies a la seva mare, i ja centenària, somreia en els seus records.